Política Estat espanyol

IMPUNITAT DEL 78

50 anys de l’assassinat d’Enrique Ruano

El jove militant del FLP va ser assassinat per la político-social. L'ABC i Fraga van ser part de la campanya d'encobriment. El Tribunal Suprem va absoldre als acusats. El Règim del 78 com a enterramorts de la seva memòria.

Santiago Lupe

@SantiagoLupeBCN

Lunes 21 de enero | 17:31

Tenia 21 anys quan va ser detingut per la policia de la Brigada político social. Estudiava Dret a la Universitat Central de Madrid, actual Complutense, i militava en el Frente de Liberación Popular, la principal organització a l’esquerra del PCE de la qual sortiria una bona part de la militància de l’extrema esquerra dels anys 70.

El curs 68-69 és el veritable 68’ a l’Estat espanyol. Els ressons del Maig francès havien creuat els Pirineus el curs anterior, amb l’històric concert de Raimon a la facultat d’Econòmiques (avui Geografia i Història) de la mateixa universitat. Milers d’estudiants van participar en un acte que es va convertir en tota una protesta massiva contra la dictadura. Al setembre l’agitació a les universitats va tornar amb més força encara i a la tornada del nadal, aquell gener, començava amb vagues i accions emblemàtiques com la defenestració del bust de Franco el 16 de gener en el rectorat de la Universitat de Barcelona.

En aquest context, Ruano, la seva companya i dos estudiants més van ser detinguts mentre sopaven en un restaurant de la plaça Castilla el 17 de gener. Se’ls acusava d’haver llançat propaganda del Partit Comunista Revolucionari, una organització de tall “marxista-leninista” que estaven tractant de crear a l’interior del FLP. Va ser conduït a Puerta del Sol, a la seu de la Direcció General de Seguretat (actual seu del govern de la Comunitat de Madrid). En els seus calabossos, ell com molts altres opositors, va ser brutalment torturat i copejat, la “rutina habitual”. No era la primera vegada, uns mesos abans, el 29 de maig, ja havia estat detingut a la facultat de Filosofia mentre participava d’una assemblea estudiantil.

Però aquesta vegada va ser l’última. El dia 20 va ser conduït a un pis del carrer Príncipe de Vergara, per a estar present en el registre. Una vegada allà el jove, mai es va poder determinar si amb o sense vida, va ser llançat pel pati interior d’un setè pis. La notícia de la seva mort va agitar encara més el moviment estudiantil i va arribar fins al moviment obrer. El seu enterrament va reunir 2.000 persones i van ser detingudes 30 d’elles. La dictadura va acabar decretant l’estat d’excepció en tot l’Estat el 24 de gener, quelcom que es repetiria diverses vegades fins al Consejo de Burgos de 1970, i una pràctica a la qual es recorreria també més tard per tallar la creixent mobilització social en diferents províncies, especialment del País Basc.

La policia ràpidament va oferir la seva versió oficial, “el suïcidi”. Diaris com l’ABC van orquestrar tota una campanya mediàtica per a vendre les mentides oficials. I el llavors ministre d’Informació, Manuel Fraga Iribarne, el que es convertiria en pare de la constitució, fundador d’Alianza Popular i president d’honor del PP fins a la seva mort, va arribar a trucar al pare de Ruano per a amenaçar-lo i pressionar-lo per que desistir en buscar la veritat.

Anys més tard, un altre detingut per la político social, José Luís Uriz, mentre era torturat per Billy el Niño, va escoltar a un altre policia com li deia “vés amb compte que se t’anirà la mà una altra vegada i el mataràs”. Billy el Niño li va respondre prepotent “no importa, fem com amb Ruano, el tirem per la finestra i diem que es volia escapar”.

Durant la dictadura no va haver-hi investigació sobre aquest crim. La versió de la policia, l’ABC i Fraga va ser suficient. En democràcia la impunitat que va imposar la Llei d’Amnistia ho va posar difícil. Encara així, i de forma excepcional, la seva família va aconseguir que es reobrís el cas en 1994. Tres policies van ser asseguts a la banqueta del Tribunal Supremo dos anys més tard, en 1996. No obstant això -oh, sorpresa!- Francisco Colino, Celso Galván i Jesús Simón, van quedar absolts per l’alt tribunal. El Pacte de la Transició continuava funcionant.

L’assassinat de Ruano, del qual avui es compleixen ja cinc dècades, segueix impume, com molts altres. Un botó de mostra més de la impunitat imposada en la Transició i de les profundes continuïtats entre la dictadura i el Règim del 78. Els seus torturadors i assassins van passar a formar part de l’actual Policia Nacional, els jutges que condemnaven a penes de presó i fins a mort als opositors i tapaven els crims ocorreguts en comissaria, van continuar fent carrera en la Judicatura. Molts van ser els “fundadors” de l’Audiencia Nacional, uns altres van arribar fins al Supremo o el Constitucional. El personal polític de la dictadura va formar els vímets de l’actual dreta espanyola.

El millor tribut que podem rendir a Ruano i altres assassinats i torturats continua sent la lluita per la justícia i la reparació i la baralla contra el règim que va continuar tirant sorra sobre els seus cossos i la seva memòria per a esborrar-los de la història.






Temas relacionados

Memòria històrica   /   Impunitat   /   Transició espanyola   /   Política Estat espanyol   /   Moviment estudiantil   /   Règim del ’78   /   En Català

Comentarios

DEJAR COMENTARIO