Cultura

PRÒLEG A L'EDICIÓ DE L'ESTAT ESPAÑOL

Nou llibre sobre Gramsci i la problemàtica de l’hegemonia

De recent publicació a l'Estat espanyol, "El marxismo de Gramsci" de Juan Dal Maso indaga sobre les relacions entre la qüestió de l'hegemonia i la teoria de la revolució permanent.

Miércoles 13 de diciembre de 2017 | 18:58

Edición castellano

L’assaig ha estat publicat per l’Asociación Izquierda Diario, juntament amb l’Editorial IPS d’Argentina. Després d’unes bones presentacions a la llibreria La Central de Madrid, a Saragossa, Barcelona i diverses ciutats d’Itàlia, compartim amb els nostres lectors el pròleg de l’autor a l’edició espanyola.

***

El marxismo de Gramsci

PRÒLEG A L’EDICIÓ DE L’ESTAT ESPAÑOL

Aquest llibre s’inscriu en una nova etapa del debat sobre Gramsci a nivell internacional, caracteritzada en termes generals per un intent de llegir al comunista de Cerdenya amb el major rigor filològic possible. A aquesta cerca de precisió intentem sumar la indagació sobre la seva potencialitat polític-estratègica, entorn la reflexió sobre les relacions entre la qüestió de l’hegemonia i la de la revolució permanent.

Per dir-ho sintèticament, la problemàtica de l’hegemonia sorgeix quan, en el seu desenvolupament històric concret, el capitalisme inclou velles formes de producció i de vida combinant-les amb les pròpiament capitalistes, recrea vells antagonismes i en crea de nous. Per aquest motiu, juntament amb la lluita entre burgesia i proletariat entesa com a classes fonamentals, existeixen altres conflictes (com la lluita de les dones, les identitats ètniques o nacionals oprimides, la diversitat sexual, la defensa del medi ambient, alguns previs, altres generats pel capitalisme) tots potenciats per ell. D’aquí que la temàtica de l’hegemonia intenti fer notar des del punt de vista teòric la manera en què l’acció independent de la classe obrera pot articular-se al seu torn amb la conformació d’una voluntat col·lectiva que replantegi la idea de poble en termes diferents als de la concepció teòrica, política i jurídica burgesa. La perspectiva de la revolució permanent integra aquest moment de l’hegemonia en una dinàmica de conjunt en la qual el triomf íntegre i definitiu de les lluites democràtiques i populars depèn en última instància d’un desenvolupament en sentit revolucionari i socialista, que s’estén al seu torn del plànol nacional a l’internacional.

Aquestes dues maneres d’abordar la teoria de la revolució en el marxisme es van constituir (forçadament) com a oposats per una sèrie de raons històriques i polèmiques.

Com recorda Trotsky en la seva obra Historia de la Revolución Rusa, des de les velles querelles entre ell i Lenin davant la revolució de 1905, la idea d’hegemonia del proletariat en la revolució democràtic-burgesa es va constituir en un tipus d’antítesi de la teoria de la revolució permanent. Les convergències estratègiques indubtables entre Lenin i Trotsky des d’abril de 1917, no van tenir un correlat en la reformulació d’aquesta vella antonomia pel bolxevisme. Si bé en el pròleg de 1922 al seu llibre 1905, Trotsky va fer referències explícites sobre les afinitats entre la idea de revolució permanent i la política del partit des de les Tesis d’Abril, la falta d’una reformulació clara d’aquesta problemàtica en el bolxevisme facilitaria la posterior reedició (en termes degradats) d’aquella vella contraposició durant els anys ’20 en la URSS.

Als debats sobre la revolució permanent i el “socialisme en un sol país” entre 1924 i 1927, dirigents soviètics com Bujarin i Stalin (i en menor mesura Zinoviev) van construir un discurs dominant en el PCUS segons el qual l’hegemonia s’associava a una idea de política nacional (en lloc d’internacional) i de predomini de l’economia agrària (en lloc de la indústria) en la transició al socialisme.

Després de l’adopció pel moviment comunista de la política de Fronts Populars amb l’anomenada burgesia democràtica al VII Congrés de la Comintern (1935), la Segona Guerra Mundial i la constitució de grans partits comunistes de masses a Itàlia i França durant la segona postguerra, aquesta contraposició entre hegemonia i revolució permanent es va fer cada vegada més forta. La publicació dels Cuadernos de la cárcel en edicions temàtiques entre 1948 i 1951 i l’apropiació del llegat de Gramsci per Togliatti i el PCI tancaria d’alguna manera el cercle d’aquesta contraposició, postulant l’hegemonia com la fórmula de la “via italiana al socialisme”.

La publicació de l’edició crítica dels Cuadernos de la cárcel en 1975 i el desenvolupament posterior dels estudis gramscians van obrir perspectives per a tota classe de lectures, entre elles les que intenten recolzar amb major rigurositat al desenvolupament del pensament de Gramsci exposat en els Cuadernos. Aquestes lectures contribueixen al seu torn a plantejar les relacions entre hegemonia i revolució permanent, en termes diferents als establerts tradicionalment, direcció cap a la qual encaminem aquest treball.

Si bé aquest llibre no s’ocupa específicament de la tradició gramsciana a Espanya o a l’Estat espanyol, molts dels seus temes i arguments podrien ser de relativa utilitat per rediscutir les maneres i les línies d’interpretació amb que es va llegir a Gramsci de l’altre costat de l’Atlàntic.

A partir de la seva incorporació creixent a l’univers de debats comunistes a través dels intel·lectuals del PSUC des de 1956, amb la peculiar cerca d’un caràcter “nacional-popular” per a la cultura catalana, juntament amb la reflexió sobre problemes teòrics, polítics i filosòfics del marxisme, el pensament de Gramsci té un itinerari amb elements coincidents amb el d’altres països: va ser un punt de suport per a la reflexió d’un grup d’intel·lectuals comunistes crítics en els ’50 i ’60; objecte de múltiples interpretacions més llegides que l’autor original i referència instrumental del eurocomunisme en els ’70; va passar per un període de debats més “neutralitzadors” de to acadèmic a partir dels ’80, per tornar a estar al centre de certs debats polític-ideològics en els últims anys.

L’itinerari de Gramsci en la península està associat indefectiblement al nom de Manuel Sacristán, de qui l’antologia de textos gramscians publicada el 1970 va jugar (i segueix jugant) un rol fonamental per acostar a nous lectors a les idees del comunista de Cerdenya, més encara en un context en què van fracassar els intents de publicar en castellà l’edició crítica dels Cuadernos de la cárcel durant els anys ’70 a Espanya.

Més enllà de les diferències de context, polítiques i ideològiques, és interessant destacar una forma de pensar sobre Gramsci que compartim amb la manera en què va intentar llegir-ho Sacristán (i també Francisco Fernández Bou): com un clàssic, però no com l’autor d’un text canònic, com un autor que ha de ser llegit amb rigor filològic i sense la superficialitat del mer ús instrumental, però que parla de nosaltres, del nostre present, de les nostres baralles polítiques i teòriques actuals.

I és precisament la crisi d’autoritat de l’Estat espanyol, la crisi dels seus partits tradicionals i més recentment el moviment de lluita dels treballadors i el poble de Catalunya, les que ens permeten, situant-ho, resignificar el llegat de Gramsci per portar-ho en una direcció que superi els límits relatius que va imposar la tradició comunista a les seves lectures, caracteritzada -segons els moments- per l’estratègia de “Front Popular” amb la “burgesia democràtica”, l’eurocomunisme i la “transició a la democràcia”.

Aquesta lectura ha estat reeditada per un sector de PODEMOS que reivindica l’experiència de “l’eurocomunisme”, mentre que un altre sector ha passat a Gramsci per un filtre laclausià que fa de la idea gramsciana d’hegemonia, distorsionada al màxim, la clau d’una concepció en la qual les relacions de forces es dilueixen en un discurs articulador de diferents “posicions de subjecte” que, ja sigui per la via de la “democràcia radical” o la del “populisme”, tenen molt poques possibilitats de plantejar un qüestionament revolucionari del capitalisme.

L’actual experiència de lluita del poble català planteja en tota la seva profunditat un dels interrogants que es proposa pensar aquest llibre: com s’articula la conformació del que Gramsci anomena una voluntat col·lectiva nacional-popular i una estratègia de la classe obrera el caràcter de la qual és internacional? Com es pot plantejar en termes concrets la problemàtica de l’hegemonia atenent simultàniament al problema nacional i al problema de classe? Quines característiques posseeix el problema de l’autodeterminació nacional en l’actualitat, quina relació té amb la constitució d’un Estat i amb el caràcter de classe que aquest indefectiblement té? Gramsci proveeix respostes aproximatives a molts d’aquests problemes i també pot aportar noves preguntes. En el mateix sentit, el diàleg entre la teoria de Gramsci i la teoria de Trotsky permet pensar amb major profunditat com els passos cap a la conformació d’una política hegemònica permeten al seu torn donar major radicalitat a un procés de canvi social en termes revolucionaris.

En aquestes coordenades, la lectura de Gramsci que proposem en aquest treball podria aportar a la reflexió sobre el sentit del seu llegat al segle XXI, així com els desafiaments per a la teoria i l’estratègia marxista, a partir de dues premisses. La primera, que la lluita per l’hegemonia cobra un nou significat a partir de la necessitat de soldar la unitat de la classe treballadora dividida en múltiples sectors, com una relació de suport mutu amb els moviments socials les demandes dels quals excedeixen la qüestió de classe. La segona, que la revolució permanent entesa com a estratègia inclinada al fet que les lluites nacionals, populars i democràtiques no es detinguin en moviments parcials i avancin cap a una lluita pel poder obrer i popular, segueix sent l’única perspectiva que s’oposa globalment a les diferents temptatives de recomposició del poder capitalista.

Juan Dal Maso
Alto Valle de Neuquén y Río Negro – Argentina
Octubre de 2017

Et pot interessar: VIDEO Presentación en Madrid de “El marxismo de Gramsci”, de Juan Dal Maso






Temas relacionados

En Català   /   Hegemonía    /   Revolución Permanente   /   Antonio Gramsci   /   Cultura

Comentarios

DEJAR COMENTARIO