Internacional

ANALISI

El marxisme i l’emancipació de les nacions oprimides: de Marx a Lenin

La qüestió de les nacionalitats oprimides i sense Estat és d'una candent actualitat. Des de l'actual lluita del poble català per la seva independència o la del poble basc a l'Estat espanyol, passant pels escocesos i els corsos a Europa, fins als kurds a Àsia Occidental, són expressió d'això.

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

Domingo 24 de febrero | 15:52

L’expansió del capitalisme a cada racó del globus, la internacionalització de la producció i les finances han aguditzat la contradicció entre aquest desenvolupament i les fronteres nacionals. El que reforça, alhora -especialment en moments de crisis capitalista- els elements d’opressió i espoliació al "concert" de nacions, així com a dins dels Estats conformats per diverses d’aquestes.

Volem abordar en aquest article elements d’anàlisi marxista -i de la formació històrica del pensament marxista- sobre el problema de l’emancipació de les nacions oprimides, per a recuperar aspectes indispensables i pensar els desafiaments de tàctica i estratègia revolucionària per a l’actualitat. Un llegat inavaluable per als quals volem acabar amb tota opressió nacional, així com amb tota opressió, en el camí de la superació de la societat de classes capitalista i l’extinció de tot Estat com a horitzó històric: el comunisme.

Marx i Engels, pedra angular

Per a començar, caldria respondre a la pregunta de què era per als fundadors del marxisme la nació. Un concepte d’una època determinada, burgesa i capitalista i per tant una forma polític-social transitòria. Les nacions constitueixen Estats-Nació lligats al desenvolupament d’un mercat intern i una base d’intercanvi comercial i de lluita per altres mercats. Els Estats-Nació són essencialment un producte del desenvolupament històric del capitalisme. Sense perjudici que molts dels seus elements constitutius tinguin un desenvolupament en altres etapes històriques, els Estats-Nació són un pas històric necessari en la construcció de l’internacionalisme proletari i de la fi dels antagonismes nacionals.

Les idees de Marx i Engels sobre la qüestió nacional en la seva època, la que es va caracteritzar des del 48 com el “ja no més” de la revolució burgesa i l’“encara no” de la revolució proletària, en la qual la burgesia encara combatia a la seva manera contra les restes de feudalisme, no constitueixen una teoria acabada, sinó més aviat un mètode que s’erigeix com la pedra angular per al seu desenvolupament. Quelcom que faran posteriorment els bolxevics, amb Lenin al capdavant, quan consideraven a molts dels moviments d’emancipació nacional del seu temps, com un factor progressiu del qual el proletariat conscient havia de prendre nota.

La indiferència davant aquests moviments es constituïa com una ajuda al xovinisme opressor. Així es pronunciaven clarament en el cas de Polònia i Irlanda, els dos grans problemes nacionals del seu temps, en els quals es posicionaven per la seva independència.

No obstant això, no reconeixien el caràcter progressiu de forma automàtica a qualsevol nació, i en aquesta línia se situa la seva posició política enfront del moviment Paneslavista i la Guerra de Secessió Nord-americana als quals s’oposaven. El primer per ser instrumentalitzat pel tsarisme en la seva política expansionista i el segon per expressar una reivindicació dels esclavistes del Sud contra el Nord unionista al qual van donar el seu suport.

La qüestió nacional a Alemanya i Itàlia

No obstant això, per a Marx, encara que considerava la unificació alemanya com objectivament progressiva per al desenvolupament de la classe obrera, ja des de la Revolució de 1848 havia evidenciat que la burgesia perdia tot ímpetu com a classe revolucionària i es lliurava a tripijocs amb els vestigis del vell règim actuant de forma obertament contra-revolucionaria. La qüestió nacional alemanya no serà resolta llavors per la revolució i la classe obrera en 1848 i es resoldrà més tard de la mà del reaccionari militarisme prussià, amb la creació de l’imperi alemany el 18 de gener de 1871.

El fet que la unificació alemanya fos objectivament progressiva no implicava que els seus mètodes ho fossin, i per tant això no es traduïa en el més mínim suport dels fundadors del marxisme a Bismarck.

Marx apostava a que la tasca de la unificació alemanya es resolgués per la classe obrera amb mètodes revolucionaris. No obstant això, no va ocórrer així. En termes històrics, Marx va subestimar les forces del capitalisme i va sobreestimar les del jove proletariat. Va confondre, en paraules de Trotsky, “els dolors de part amb les raneres de mort” del capitalisme, però no es va equivocar en el pronòstic general. Quelcom que fa el seu pensament encara més visionari.

Engels escrivia a Marx el 25 de juliol de 1866 en relació amb la unificació alemanya: "Aquest fet simplifica la situació; facilita la revolució, deixarà a un costat les batusses entre les capitals insignificants i en qualsevol cas accelerarà el desenvolupament... Tots els Estats minúsculs seran arrossegats al moviment, cessaran les pitjors influències localistes i els partits acabaran per tornar-se realment nacionals, en lloc de ser merament locals... Al meu entendre hem d’acceptar el fet, sense justificar-lo, i utilitzar tant com sigui possible les majors facilitats per a l’organització i unificació nacional del proletariat alemany" [1].

En bona mesura el mateix va ocórrer respecte a la unificació italiana. La tasca que albirava Mazzini, pensador liberal i republicà, serà portada endavant pel comte de Cauvor i el Rei Víctor Manuel II –monarca de Piemont-Sardenya-, sota la forma d’una monarquia constitucional.

La deserció dels liberals i fins i tot del mateix Garibaldi cap a les files dels monàrquics, temorosos de portar fins al final amb mètodes revolucionaris les seves pròpies reivindicacions i a perdre allò conquistat, deixa a mig camí les tasques democràtiques. La unitat italiana es va aconseguir així en 1861, amb la proclamació del Regne d’Itàlia en sobirà del nou Estat, en un llarg procés que té el seu origen en els inicis de segle.

La qüestió nacional a Polònia

La qüestió polonesa va recórrer tot el segle XIX en la política europea i especialment en el moviment obrer internacional. Va generar una enorme solidaritat en el moviment obrer de l’època. La Rússia tsarista que oprimia a Polònia, representava el bastió europeu de la reacció i en les seves entranyes encara no havia desenvolupat “al seu enterramorts”, és a dir la classe obrera. Enfront d’aquesta situació, donar suport a la independència de Polònia era per a Marx una manera de donar un cop al tsarisme i a la reacció, sense per això tenir confiança o simpaties per l’aristocràcia polonesa a la qual criticava implacablement.

En la perspectiva de Marx “el triomf del proletariat sobre la burgesia és al mateix temps, el senyal per a totes les nacions oprimides” per això per a ell “a Polònia no cal alliberar-la a Polònia sinó a Anglaterra”, és a dir, en el centre industrial més important del capitalisme d’aquella època, on Marx esperava que la classe obrera pogués fer-se amb el poder i encendre així la flama de la lluita per l’alliberament nacional polonès i d’altres nacions oprimides.

Anticipant el que ocorreria més endavant en la Revolució Russa, Engels escriurà en 1890 que “La revolució de 1848 es va parar a la frontera polonesa, i ara truca a la porta de Rússia, ara té dins molts aliats que només poden esperar el moment en què s’obri la porta" [2]. Fent referència al fet que a diferència de Polònia, a la Rússia dels Tsars -una veritable presó de pobles- si hi havia un desenvolupament de la classe obrera que, mitjançant la lluita revolucionària i la conquesta del poder, podria resoldre l’autodeterminació de les nacions oprimides.

El cas d’Irlanda

Per a Marx el problema de l’alliberament nacional d’Irlanda en l’evolució del seu pensament estava indissolublement lligada a la resolució radical del problema de la terra. I alhora, indissolublement lligada al desenvolupament de la revolució obrera a Anglaterra, que a diferència de la Rússia tsarista tenia un dels proletariats més vigorosos d’Europa. La independència d’Irlanda, de la qual Marx es mostra partidari en la dècada del seixanta, és la forma que busca per a copejar als terratinents anglesos mitjançant un moviment revolucionari.

La perspectiva dels fundadors del marxisme era la d’una federació voluntària d’Irlanda, Anglaterra, Escòcia i Gal·les, lligada necessàriament a la perspectiva de la presa del poder pels treballadors. Per tant, la posició de Marx i Engels, com pot veure’s en els casos que abordem, dista tant del nacionalisme burgès patrioter que substitueix la lluita de classes per la unitat nacional, com del pseudo internacionalisme que més enllà de la seva voluntat, serveix de cobertura “d’esquerra” a la política d’opressió nacional.

En el seu pensament aquesta qüestió està articulada de forma indissoluble als interessos generals del proletariat, el seu desenvolupament com a classe i la seva organització revolucionària. Aquests mantenien una posició democràtica conseqüent davant els moviments nacionals d’emancipació, donant suport de forma absoluta els seus elements progressius. Alhora que sostenen l’afirmació categòrica de la unitat dels explotats per sobre dels diferents interessos nacionals des del punt de vista de la revolució i l’internacionalisme proletari. Pel que es van oposar en el seu temps tant als anarquistes, que des d’una interpretació abstracta i ahistòrica de l’internacionalisme, sostenien que els moviments nacionals eren un prejudici burgès a combatre, com contra totes les direccions que subordinaven els interessos del proletariat al de la seva nació.

Marx i Engels estableixen d’aquesta manera les coordenades del pensament i la pràctica del marxisme enfront de la qüestió nacional, que serà desenvolupada de forma magistral per Lenin en la seva època per a l’imperi rus amb la defensa del dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides.

Lenin, la socialdemocràcia i les seves tendències en l’època imperialista

L’època històrica de Marx i Engels donava pas a una època d’expansió del capitalisme a tot el globus i de desenvolupament de la seva fase imperialista, així com al mateix temps un creixement del moviment obrer mundial, amb la construcció de partits obrers socialistes de masses en alguns països.

El triomf complet de la burgesia i el capitalisme enfront de l’antiga classe dominant feudal i el repartiment del món i els seus mercats, al costat d’una forta tendència monopolista i de domini del capital financer configuren l’Imperialisme, una fase superior del desenvolupament del capitalisme mundial. Per a Lenin, que va evidenciar totalment aquest canvi d’època i les seves conseqüències, “La diferència entre la burgesia imperialista democràtica-republicana i la monàrquica-reaccionària s’esborra”, és a dir, “La reacció política en tota la línia és tret característic de l’imperialisme” [3].

Quedant, en aquesta transformació, irresolta per a algunes nacions la conquesta del seu dret d’autodeterminació en el pas del capitalisme no monopolista a l’època imperialista, mantenint-se aquestes com a nacions oprimides contingudes dins de les fronteres d’altres Estats.

A pesar que existien en la Segona Internacional acords que reconeixien el dret a l’autodeterminació de les nacions des de 1896, en el Congrés internacional de Londres, la socialdemocràcia, respecte a la qüestió de les nacionalitats com en moltes altres, es va veure enormement influenciada en aquests anys i els següents per la petita burgesia. L’aristocràcia obrera, la base fonamental sobre la qual es va construir la socialdemocràcia, donava suport objectivament a la política d’opressió nacional o colonial, interessada -per les concessions que d’ella obtenia- en l’expansió del poder econòmic de la burgesia més enllà de les seves fronteres. La contribució a aquesta qüestió de la majoria de la direcció de la Segona Internacional, especialment la de la socialdemocràcia centre-europea, va ser raquítica més enllà de la lluita política entre les seves tendències, especialment la que van donar els marxistes russos. No per res va fracassar estrepitosament enfront de la prova de la primera guerra mundial, alineant-se amb les seves diferents burgesies en el suport a la guerra imperialista.

Dins de la socialdemocràcia existien moltes posicions polítiques i tendències enfront d’aquesta qüestió. Les posicions majoritàries van des d’una tendència imperialista representada per l’alemany Heinrich Cunow i l’holandès Van Kohl, forts en el partit alemany i francès, segons la qual les nacions “superiors” inevitablement han de tutelar a les colònies i nacions endarrerides, sent tasca dels socialdemòcrates “suavitzar els dolors de l’evolució” que implica aquesta tutela, fins a les posicions centristes de Kautsky que reconeixien el dret d’autodeterminació, però que no obstant això en la seva interpretació no anava més enllà d’una autonomia política i cultural. Des d’aquesta posició que permetia seguir en peus a tots els imperis, els dirigents d’Àustria Hongria, Otto Bauer, Renner, van transformar la seva organització en una federació de partits nacionals que no van trigar a escindir-se.

Entre les posicions minoritàries dins de la socialdemocràcia existia també una tendència netament nacionalista representada pel Partit Socialista Polonès i una tendència esquerrana encarnada en Rosa Luxemburg, que no concedia gens d’importància al problema i qualificava de reaccionària la fórmula relativa al dret dels pobles oprimits a l’autodeterminació. Tendència que tindrà la seva expressió entre els bolxevics més endavant de la mà de Bujarin i Piatakov.

Finalment, però no menys important, una tendència d’esquerra representada pels bolxevics russos, que concedien una enorme importància als moviments d’emancipació nacional, als quals vinculaven amb la lluita de classes. En ella s’afirma, de manera categòrica, el dret indiscutible de les nacions oprimides a l’autodeterminació, sense exclusió de la separació i la construcció d’un Estat propi.

El Bolxevisme

Partint del mètode i les conclusions de Marx i Engels forjades en l’experiència dels moviments nacionals del seu temps, el bolxevisme de Lenin desenvolupa el pensament marxista a la calor de les noves experiències històriques i del grau de desenvolupament del capitalisme, que entrarà en la seva fase imperialista; contraposant la seva visió en fortes polèmiques amb les diferents fraccions de la socialdemocràcia. Són conegudes les polèmiques de Lenin en aquest sentit amb Rosa Luxemburg i els que posteriorment van repetir els seus arguments.

Igual que els fundadors del marxisme, Lenin veu en els moviments nacionals dels pobles oprimits, demandes democràtiques de les quals la classe treballadora no pot desentendre’s sense posicionar-se de costat de la nació opressora. Quelcom que afebliria les seves forces com a classe per a combatre contra la seva pròpia opressió i explotació, per la qual cosa s’expressava en aquests termes “Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a cap idioma! Cap opressió, cap injustícia contra la minoria nacional! Aquest és el programa de la democràcia obrera.” [4]. La seva premissa era que el proletariat havia de sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a l’autodeterminació i, si és era la seva voluntat, a escindir-se i constituir-se en Estat independent.

Ara bé, en sostenir el dret d’autodeterminació, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional dels pobles oprimits, que pretén subordinar els interessos dels treballadors als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació dominant, que volen convertir a la classe treballadora en còmplice de la política d’opressió nacional.

La lluita pel dret dels pobles a l’autodeterminació no pressuposa tampoc la disgregació dels obrers de les diverses nacions que formen l’Estat a través de l’existència d’organitzacions partidàries independents. El bolxevisme s’ha oposat a tota temptativa a donar una estructura federalista al partit revolucionari del proletariat sota la premissa de la necessitat de la unitat dels treballadors d’aquestes nacions contra els seus enemics de classe comuns.

Aquesta política es mostrarà l’única capaç de garantir el dret de les nacions a decidir les seves destinacions, de destruir els xovinismes unitaris i nacionalistes, soldant la unitat del proletariat i d’assentar les bases sobre les quals hauran de construir en el futur l’associació de pobles lliures.

La Revolució Russa, les nacions oprimides i la construcció de l’URSS

La Revolució Russa és la demostració pràctica del pensament dels bolxevics i la seva justesa. Aquesta enorme experiència ha evidenciat que la qüestió de les nacionalitats, com tots els problemes de la revolució democràtica-burgesa, només troben resolució en la revolució social i el poder revolucionari de la classe treballadora.

L’imperi tsarista s’havia convertit al llarg del seu desenvolupament i la conquesta de nous territoris en una “gran presó de pobles”, sotmesos a una explotació de tipus colonial i oprimits i ocupats per la nació russa dominant. La revolució de febrer, que va enderrocar l’autocràcia tsarista i va portar al poder a la burgesia, va donar a llum en tota l’extensió del vell imperi dels tsars un extraordinari moviment d’emancipació de les nacionalitats.

El Govern Provisional que va ocupar el poder, representava en allò fonamental els interessos de la burgesia imperialista. Això explica que mantingués, en allò substancial, l’estat de coses anterior.

Amb el triomf de la revolució d’octubre de 1917 es va presentar al proletariat l’oportunitat d’aplicar en la pràctica els principis marxistes respecte a la qüestió nacional. Els moviments nacionals van començar a expressar a les nacions més oprimides, que fins i tot després de febrer ho havien fet més tímidament. El Partit Bolxevic, es va mostrar conseqüent amb les reivindicacions que havia defensat, aplicant amb totes les seves conseqüències el seu programa. Tan sols una setmana després de la presa del poder, el Consell de Comissaris del Poble, prenent l’esperit de les resolucions dels dos primers congressos dels Soviets, proclamava en una “Declaració dels drets dels pobles de Rússia”: “1.- Igualtat i sobirania dels pobles de Rússia. 2.- Dret dels pobles de Rússia a la lliure determinació, incloent el dret a separar-se totalment i constituir un estat independent. 3.- Supressió de tots els privilegis i restriccions de caràcter nacional o religiós. 4.- Lliure desenvolupament de les minories nacionals i els grups ètnics que poblen el territori de Rússia” [5].

El III Congrés dels Soviets, realitzat a finalitats de gener de 1918, té entre les seves resolucions la “Declaració dels drets dels treballadors i del poble explotat” que serà la base de la Constitució soviètica. La mateixa, acordava constituir la República dels Soviets de diputats obrers, soldats i pagesos “sobre la base de la unió lliure de les nacions lliures com a federació de les repúbliques soviètiques nacionals”, i encomanava als obrers i pagesos de cada nacionalitat la tasca de “decidir en els seus congressos si desitjaven formar part de la federació, i en quines condicions”. Un document del qual la importància i valor històric polític no és menor que la de la “Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà” de la Revolució Francesa.

El poder Soviètic havia ja reconegut el dret de Finlàndia i d’Ucraïna a la separació, i tot seguit va reconèixer la independència de Geòrgia, Armènia, Azerbeidjan i Rússia Blanca, així com la sobirania de Polònia, Lituània, entre les més importants. Mai abans el dret democràtic d’autodeterminació havia estat exercit en aquesta dimensió.

Aquests actes tenien unes conseqüències pràctiques enormes en una situació difícil per al jove Estat Obrer Rus tant interna com externament, però, obstant això, eren part fonamental de l’estratègia per a superar aquestes dificultats. Aquesta orientació va evitar que la petita burgesia d’aquestes nacions es posicionés amb els blancs i la reacció. Quan la burgesia d’aquests països es va trobar davant el dilema: o la República dels Soviets o el Règim dels Kolchak i companyia -disposats a posar dempeus la política tsarista-, la contrarevolució es va veure privada de l’ajuda activa dels nous Estats.

Fins i tot les diferents burgesies nacionals només van aconseguir posar en peus Estats burgesos allà on van ser auxiliades per l’imperialisme; on aquest no va poder brindar la seva ajuda, les masses obreres i pageses van imposar el Règim soviètic. El proletariat sota aquesta orientació es desfeia de tot esperit xovinista, conquistant la unitat d’acció del proletariat de totes les nacions i la direcció de les masses. El que va permetre la consolidació de la revolució i del Règim soviètic.

En el VIII Congrés Bolxevic, celebrat al març de 1919 enmig de la guerra civil, es va discutir en profunditat una vegada més la qüestió nacional. Bujarin i Piatakov encapçalen un sector del partit que s’oposava al principi d’autodeterminació. Lenin va desaprovar resoltament aquest punt de vista. Finalment, la fórmula de Lenin es va votar com “el punt 9 del programa”. El partit va considerar imprescindible la solidaritat dels treballadors de les diferents nacionalitats “per a la lluita revolucionària comuna pel derrocament dels terratinents i de la burgesia”, així com l’abolició de qualsevol privilegi nacional, la igualtat absoluta de drets de tots els pobles i la llibertat de separació.

El X congrés partidari va avançar sobre les tasques de l’avantguarda conscient del proletariat sobre la construcció del nou Règim que ha d’emergir del poder dels treballadors. Ara, “la tasca immediata a dur a terme, en contraposició amb la política tradicional del tsarisme – sosté la resolució–, és la de desenvolupar i consolidar les formes estatals de les nacions recobrades, la seva cultura, les seves institucions jurídiques i econòmiques, confiar la direcció de tots els organismes polítics, administratius, culturals, etc., a gent del país, elevar el nivell econòmic i cultural dels pobles abans oprimits, l’endarreriment dels quals facilitava l’opressió, garantir els drets de les minories nacionals, i combatre les tendències xovinistes, tant dels comunistes i els funcionaris russos com dels de les nacionalitats.” [6]. Així havia d’organitzar-se la federació voluntària de nacions lliures.

Val la pena esmentar el llibre d’Andreu Nin, “Els moviments d’emancipació nacional” [7] de 1935 on a més de fer un recorregut del pensament marxista sobre aquest tema que en gran part recuperem en aquest article, dóna compte del que va ser tot el complex procés d’independències i federacions fins a la constitució de l’URSS en 1923, una forma d’organització sense precedents.

No obstant això, el proletariat en el poder es toparà amb les dificultats de l’enorme endarreriment material i cultural en el qual els revolucionaris havien de treballar, que, al costat dels fracassos revolucionaris a Europa i Orient, portarà a la política del jove Estat obrer a la seva degeneració burocràtica, a tornar a les pràctiques tsaristes d’opressió nacional gran russa, a la qual es va oposar Trotsky i l’oposició d’Esquerra, qüestions que abordarem en un pròxim article.

NOTES

[1] K. Marx i F. Engels; Correspondencia, Marx y Engels Obras Escogidas, Moscou, Editorial Progreso, 1973.

[2] K. Marx i F. Engels; Ibíd.

[3] Lenin, Vladimir Ilich; El imperialismo y la escisión del socialismo, 1916. A: https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1910s/10-1916.htm.

[4] Lenin, Vladimir Ilich; La clase obrera y el problema nacional, 3 de maig de 1913.

[5] Declaració dels drets dels pobles de Rússia, 2 de novembre de 1917. A: http://grupgerminal.org/q=system/files/1917.11.14.derechospueblosrusia.stalin.lenin_.pdf.

[6] Resolució del X Congrés del PCUS, març de 1921. Citada a: https://www.marxists.org/espanol/nin/1935/los_movimientos_emancipacion.htm

[7] Nin, Andreu; Els moviments d’emancipació nacional. A: https://www.marxists.org/espanol/nin/1935/los_movimientos_emancipacion.htm.






Comentarios

DEJAR COMENTARIO