Política Estado Español

OPINIÓ

“És un deure que la classe treballadora lluiti per les demandes democràtiques i contra la repressió”

Fa just 34 anys, a l'abril de 1984, vaig estar pres a la presó Modelo de Barcelona per lluitar com a treballador de Panrico. Avui és un deure per mi, estar en aquesta mateixa presó per la llibertat d'expressió i contra la repressió al poble català.

Joe Molina

Trabajador despedido de Panrico, Barcelona | @joemolina57

Jueves 19 de abril de 2018 | 17:43

Diumenge passat 15 d’abril vaig estar present davant de la presó Modelo de Barcelona, on van tenir lloc diversos actes reivindicatius per la llibertat d’expressió i que han culminat amb una concentració massiva al voltant de les seves instal·lacions.

Una primera marea humana es va fer present després de la multitudinària manifestació als carrers de Barcelona per l’alliberament dels presos polítics. Fins que una altra marea juvenil arribava per escoltar els concerts de rapers i raperes rebels que cridaven per la llibertat d’expressió i contra la repressió cada vegada més intensa a qualsevol que s’animi a criticar a la monarquia, jutges, fiscals, govern o qualsevol membre o institució del Règim.

Per això vaig estar present el diumenge a l’antiga presó Modelo, en la qual vaig estar detingut just a l’abril de 1984. Perquè em resulta totalment inadmissible que la rància casta política d’aquest país, que s’autodenomina “democràtica”, a pesar que els tres últims caps d’Estat no hagin estat triats per ningú, estigui plegada de casos de corrupció, malversació, tràfic d’influències i tota una llarga llista de delictes i encara així treguin pit i es riguin de tots nosaltres, mentre jutgen i demanen presó per a aquells que a través de la seva música denuncien el que succeeix.

Vaig estar detingut com a treballador en lluita, com a obrer de Panrico-Dònuts, al costat d’un col·lectiu de repartidors autònoms, que ens vam unir i organitzar per dur a terme una vaga indefinida que va durar tres setmanes, en demanda de millores laborals. L’empresa va intentar acabar amb la vaga denunciant al comitè de repartidors del que jo formava part, i que havia estat triat democràticament pel col·lectiu de repartidors autònoms mitjançant eleccions obertes.
https://m.facebook.com/video_redirect/?src=https%3A%2F%2Fvideo-mad1-1.xx.fbcdn.net%2Fv%2Ft42.1790-2%2F13079375_1565477720449519_1431126741_n.mp4%3F_nc_cat%3D0%26efg%3DeyJ2ZW5jb2RlX3RhZyI6InN2ZV9zZCJ9%26oh%3D914b2525d5b32409a485fe008489a8b4%26oe%3D5AD8C599&source=misc&id=847167528721873&refid=52&ref=104&__tn__=FH-R
Acusant-nos de coacció i danys contra els esquirols va aconseguir que cinc de nosaltres fóssim arrestats i empresonats durant tres dies en aquesta presó davant la qual ens hem trobat aquest diumenge, reclamant llibertat d’expressió i llibertat per als presos polítics.
Però aquesta estratègia se’ls va tornar en contra. A partir d’aquest moment fins als més escèptics en la lluita van canviar d’opinió i s’hi van bolcar aconseguint una unitat que fins llavors resultava difícil. Això va obligar a que fins i tot algun polític de l’època i el Síndic de Greugues (defensor del poble, a Catalunya) ens recolzés. Fins que l’empresa es va veure forçada a recapitular i asseure’s a negociar. Com a resultat d’aquesta negociació es va perfilar un conveni paral·lel al dels treballadors fixos revisable cada any i va culminar amb la integració de tots els autònoms que així ho van voler en plantilla. Una cosa impensable en aquells moments en què la tendència empresarial començava a ser tot el contrari.

Aquest edifici que ja ha tancat les seves portes, no només ha estat el lloc de reclusió de pobres, -mai dels rics que realment ens roben al poble i a la classe treballadora-, sinó també ho ha estat de treballadors i treballadores que en el seu moment van lluitar per unes condicions laborals dignes, enfrontant-se tant al patró com a les direccions sindicals majoritàries que des de fa ja unes dècades es van convertir a la mà dreta del capital, actuant com a tallafocs en qualsevol intent de lluita de la classe treballadora.

És per això que la classe treballadora no pot romandre impassible davant aquesta reculada en les llibertats. Si avui un músic, un actor, un periodista, qualsevol persona en l’exercici de la seva professió, pot acabar pres per denunciar i exposar les seves idees contràries al sistema opressor, demà, si ja no passa avui, qualsevol reivindicació laboral, social o política pot ser acusada d’insurrecció o rebel·lió.

Per això, avui el que toca és una vaga general. Els treballadors i treballadores hem de ser conscients del nostre gran potencial com a motor de la societat, posant-nos al capdavant de qualsevol reivindicació que s’atreveixi a desafiar al sistema, trencant el corporativisme i divisió que imposa la burocràcia sindical, que avui mira impassible com ataquen al poble català. Que l’enemic sigui plenament conscient que si toquen a un, ens toquen a tots i que cada acció tindrà la seva resposta.

No és casualitat que aquest acte juvenil, banyat de ràbia i passió artística, s’hagi realitzat a Catalunya, on la repressió és quotidiana des que el poble català es va manifestar l’1-O i els pals, presó i repressió són el pa de cada dia.

La presó Modelo es va convertir la setmana passada, en un símbol de la repressió que es viu en tot l’Estat. L’objectiu de Rajoy i el PP, la corona i tot el Règim és liquidar al moviment democràtic català per continuar la seva avançada repressiva en tot l’Estat. Per això no pot haver-hi ni un raper, ni periodista ni twittaire crític, a veure si la joventut al costat de la classe treballadora surt als carrers per tombar aquest sistema opressiu!






Temas relacionados

Pablo Hasél   /   Política Estado Español   /   Libertades Democraticas   /   Panrico   /   Movimiento obrero   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO