Gènere i sexualitats

Feminisme, interseccionalitat i marxisme: debats sobre gènere, raça i classe

Es parla d’interseccionalitat, però moltes vegades no és clar què defineix. És una teoria o una descripció empírica? Què diu sobre les causes de les opressions que es creuen i, sobretot sobre les vies per a l’emancipació?

Sábado 2 de marzo | 15:56

La interseccionalitat és una paraula freqüent en àmbits acadèmics, entre l’activisme feminista i els moviments socials. “Classe, raça i gènere” és la “santíssima trinitat de la nostra època”, com va assenyalar Terry Eagleton [1]. Es parla d’interseccionalitat, però moltes vegades no és clar què defineix. És una teoria o una descripció empírica? Opera en l’àmbit de la subjectivitat individual o analitza sistemes de dominació? I finalment: què diu sobre les causes de les opressions que es creuen i, sobretot, sobre les vies per a l’emancipació?

Encara que ja existien reflexions sobre la relació entre gènere, raça i classe en els debats del marxisme i l’esquerra des de molt abans, el concepte d’interseccionalitat va aparèixer definit per primera vegada com a tal en un article publicat en 1989 per l’advocada i feminista negra Kimberle*Crenshaw [2], que buscava donar una resposta en l’àmbit de la legislació antidiscriminatòria als Estats Units. Un origen que, sense dubtes, va marcar els contorns del concepte, com veurem més endavant. No obstant això, el seu antecedent més important es troba en les elaboracions de les feministes negres dels anys 70 com el col·lectiu Combahee River Colective, els quals van plantejar una crítica “interseccional” als moviments d’alliberament, en el marc de la segona ona feminista i la radicalització política del període.

En aquest article proposem un breu recorregut pels antecedents històrics, les primeres formulacions del concepte, la seva deriva amb l’auge del postmodernisme i el debat que es planteja avui des dels moviments socials. Al mateix temps, establim un contrapunt crític des del marxisme amb les teories de la interseccionalitat.

1. El Combahee River Colective i les feministes negres

AL 1977 es va publicar el Manifest del Combahee River Colective (Col·lectiu del Riu Combahee). El seu nom era un homenatge a la valenta acció militar que havia liderat la exesclava i abolicionista Harriet Tubman al 1863, aconseguint alliberar a 750 esclaus entre les canonades enemigues. Va ser l’única dona que va encapçalar una operació de l’exèrcit durant la Guerra Civil nord-americana.

Les feministes negres dels anys 70 es reconeixien com a part d’una tradició històrica de lluita de les dones negres des del segle XIX. En el seu llibre Dones, raça i classe [3], Angela Davis recupera el seu paper en el moviment abolicionista als Estats Units. Sojourner Truth va passar a la història pel seu discurs en la conferència sufragista d’Ohio en 1851. Un home havia argumentat que les dones no podien votar perquè eren el “sexe feble”, davant el que Sojourner Truth va respondre de forma potent:

«Jo he llaurat, he sembrat i he collit en els graners sense que cap home pogués guanyar-me! I no sóc una dona? Podia treballar com un home, i menjar tant com ell quan tenia el menjar i també suportar el fuet! I no sóc una dona? He donat a llum a tretze nens i he vist vendre a la majoria d’ells a l’esclavitud … I no sóc una dona?»

La seva resposta era una impugnació al relat patriarcal que construïa la “feminitat” considerant a les dones com a éssers febles, “naturalment” inferiors i incapaços d’exercir la ciutadania política. Però era també un qüestionament a les sufragistes blanques, ja que moltes d’elles deixaven de costat les reivindicacions de les dones negres i de les treballadores.

A mitjan anys 70 del segle XX, diverses dones negres van decidir recuperar aquella tradició i constituir-se en grups militants, després d’haver tingut una mala experiència en el moviment feminista blanc i en organitzacions per l’alliberament del poble negre. Amb la publicació del Manifest del Combahee River Colective, les feministes negres van qüestionar simultàniament al feminisme blanc, al moviment negre i al feminisme negre burgès de la NBFO (National Black Feminist Organization).

Establien com a punt de partida l’experiència compartida d’una simultaneïtat d’opressions, la trilogia de classe, raça i gènere, a la qual s’agregava també l’opressió sexual. Des d’aquesta posició apuntaven una crítica contra el moviment feminista hegemonitzat pel feminisme radical. Aquest corrent interpretava les contradiccions socials mitjançant l’oposició entre “classes sexuals” [4] i atorgava absoluta prioritat a un sistema de dominació –el patriarcat– sobre tots els altres [5]. En qüestionar la preeminència de l’opressió sexual o de gènere per sobre les de raça i classe, les feministes negres polemitzaven també amb les tendències obertament separatistes o de “guerra de sexes” que es van enfortir en el feminisme de finalitats dels 70, al qual definien com un moviment orientat pels interessos de dones blanques de classe mitjana. També sostenien que tot tipus de determinació biologicista de la identitat podia portar a posicions reaccionàries.

«Encara que som feministes i lesbianes, sentim solidaritat amb els homes Negres progressistes i no defensem el procés de fraccionament que exigeixen les dones blanques separatistes.»

En el seu llibre El feminisme és per a tothom, la feminista negra bell hooks planteja que, en aquells anys, “les visions utòpiques de la sororitat” i la definició ahistòrica del patriarcat es van veure qüestionades pels debats de raça i classe. Fent un balanç, assegura que “les dones blanques que van tractar d’organitzar el moviment entorn de la idea de l’opressió compartida i que proposaven que les dones formàvem una classe o casta sexual van ser les més poc inclinades a admetre les diferències entre dones”. També destaca la polèmica amb els corrents separatistes dins del moviment:

«Retrataven a tots els homes com l’enemic per a representar a totes les dones com a víctimes. Posar el focus en els homes desviava l’atenció sobre els privilegis de classe d’algunes activistes feministes, així com del seu desig d’augmentar el seu poder de classe.»

En el Manifest del CRC, la lluita per l’emancipació de les dones negres i del poble negre era inseparable de la lluita contra el sistema capitalista. Per això s’adherien explícitament a la lluita pel socialisme:

«Reconeixem que l’alliberament de tota la gent oprimida requereix la destrucció dels sistemes polític i econòmics del capitalisme i de l’imperialisme tant com el del patriarcat, som socialistes perquè creiem que el treball s’ha d’organitzar per al benefici col·lectiu dels quals fan el treball i creen els productes (…) No estem convençudes, no obstant això, que una revolució socialista que no sigui també una revolució feminista i antiracista ens garantirà el nostre alliberament.»

En relació amb el marxisme, asseguraven que acordaven en el fonamental amb la teoria de Marx en quan “a les relacions econòmiques específiques”, però consideraven que l’anàlisi havia de “estendre’s més perquè nosaltres comprenguem la nostra específica situació econòmica com a Negres”. Cal assenyalar que, encara que feien una definició sobre la necessitat d’una revolució socialista, les tasques pràctiques que proposaven com a grup es limitaven sobretot a tallers d’autoconsciència i la lluita per drets concrets de les dones negres en els barris.

En el Manifest apareix la noció de polítiques de la identitat com a resposta a la forma específica en què experimenten l’opressió les dones negres. L’autoreconeixement de la pròpia identitat es planteja com un moment necessari per a establir a posteriori una confluència amb altres moviments d’alliberament. Hi ha una tensió present entre la constitució d’una identitat diferenciada i la confluència amb la resta dels oprimits per a la lluita contra un sistema que combina formes de dominació econòmica, sexual i racial.

Uns anys després, no obstant això, en canviar dràsticament el context social, polític i ideològic amb l’auge del neoliberalisme i el posmodernisme, el concepte d’interseccionalitat prendrà un nou sentit. Mentre la transformació radical de la societat ja no estarà en el seu horitzó, es tendirà a liquar el moment de l’acció col·lectiva, cobrarà més pes la multiplicació de “identitats” diferenciades i l’exigència de polítiques de reconeixement en el si de la societat capitalista.

2. La interseccionalitat com a categoria de la discriminació

Kimberle Crenshaw va definir per primera vegada el concepte d’interseccionalitat al 1989. Allí assenyalava que el tractament per separat de les discriminacions de raça i gènere, com a “categories mútuament excloents de l’experiència i l’anàlisi”, tenia conseqüències problemàtiques per a la jurisprudència, per a la teoria feminista i per a les polítiques antiracistes. Per aquest motiu proposava “contrastar la multidimensionalitat de l’experiència de les dones negres, enfront de l’anàlisi d’un sol eix que distorsiona aquestes experiències”.

Assenyala que tota conceptualització basada en un sol eix de la discriminació (sigui la raça, el gènere, la sexualitat o la classe), esborra a les dones negres de la identificació i la possibilitat de resolució de la discriminació, limitant l’anàlisi a les experiències de membres privilegiats de cada grup. En els casos de discriminació racial, aquesta tendeix a ser vista des del punt de vista dels negres amb privilegis de gènere o classe; mentre que, en els casos de discriminació de gènere, el focus es posa en les dones blanques i amb recursos econòmics. Com “l’experiència interseccional és més que la suma de racisme i sexisme, qualsevol anàlisi que no prengui en compte la interseccionalitat, no pot abordar prou la manera particular en què les dones negres són subordinades”.

En la seva anàlisi, Crenshaw examina com han estat rebutjades des del poder judicial diverses querelles iniciades per dones negres. Un dels casos que analitza és DeGraffenreid vs. General Motors. Cinc dones van demandar a la multinacional al·legant discriminació laboral, ja que com a dones negres no aconseguien ser promogudes a millors categories laborals. El jutjat va denegar la demanda, al·legant que no es podia establir l’existència d’una discriminació per ser “dones negres”, que no constituïen un grup objecte d’una discriminació especial. Acceptava, en canvi, investigar si s’havia produït segregació racial o de gènere, però “no una combinació d’ambdues”. Finalment, el jutjat va determinar que com GM havia contractat a dones –dones blanques– no hi havia discriminació de gènere. I com havia contractat a persones negres –homes negres– no existia discriminació de raça. La demanda de les dones negres no va prosperar. La cort sostenia que acceptar-la obriria una “caixa de pandora”.

Crenshaw assenyala que l’objectiu de la interseccionalitat és reconèixer que les dones negres poden experimentar una discriminació que té formes complexes i que el marc conceptual unidireccional no permet abordar-les. A finalitats dels anys 80, per tant, el concepte d’interseccionalitat apareix com una categoria per a complicar les experiències de la "discriminació", amb l’objectiu d’establir nova jurisprudència que permetés regular "polítiques de la diversitat" des de l’Estat.

Posteriorment, la sociòloga nord-americana i estudiosa del feminisme negre Patricia Hill Collins va definir la interseccionalitat com un “conjunt distintiu de pràctiques socials que acompanyen la nostra història particular dins d’una matriu única de dominació caracteritzada per opressions interseccionals0" [6]. Si escau, la interseccionalitat defineix un projecte de "justícia social", que busca confluència o coalicions amb altres "projectes de justícia social".

El concepte d’interseccionalitat va ser desenvolupat a partir de llavors per moltes altres intel·lectuals feministes negres, llatines i asiàtiques, en el marc de l’expansió dels “Women Studies” a l’acadèmia. La interseccionalitat es va transformar en una paraula de moda en congressos i simposis, es van crear departaments de recerca i ONGs per a desenvolupar estudis interseccionals en l’àmbit de l’economia, el dret, la sociologia, la cultura i les polítiques públiques. A la trilogia de gènere, raça i classe es van agregar altres vectors d’opressió com la sexualitat, la nacionalitat, l’edat o la diversitat funcional. I si bé va permetre una gran visibilitat per a la situació específica d’opressió de múltiples grups i comunitats, paradoxalment es va desenvolupar en el marc d’un clima de resignació davant les estructures socials capitalistes, que ara eren percebudes com una cosa impossible de qüestionar.

3. Interseccionalitat, polítiques de la identitat i múltiples diferències

L’auge dels estudis de la interseccionalitat a l’acadèmia coincideix amb l’obertura d’una nova etapa històrica que va transformar completament el clima intel·lectual i polític sota el neoliberalisme. El període de la "Restauració burgesa" [7] o auge neoliberal va implicar un atac generalitzat a conquestes de la classe treballadora a nivell mundial, polítiques de privatització i desregulació, que van avançar de forma irresistible davant la defecció de les direccions sindicals i polítiques de la classe treballadora. Això va provocar un augment de la fragmentació interna de la classe treballadora i una enorme pèrdua de subjectivitat de classe.

En aquest nou context, passem de la radicalitat de les feministes negres i socialistes del Combahee River, a formular la interseccionalitat sota la creixent fragmentació dels subjectes, des del prisma de la postmodernitat. La idea d’interseccionalitat es fa més afí a la de “diversitat” i a les “polítiques de la identitat”.

En aquesta formulació hi ha un desplaçament d’allò col·lectiu a allò individual, del material al subjectiu, en un procés “culturalizació” de les relacions de dominació. Per aquesta via s’instal·la la idea que la lluita dels grups oprimits passa en el fonamental per constituir una autoconsciència de la pròpia identitat –un “saber situat”–, per a aconseguir que els grups privilegiats (homes, dones blanques, dones heterosexuals, etc.) “deconstrueixin” els seus privilegis i reconeguin la diversitat. En el marc del “gir cultural” postmodern, les identitats es presenten construïdes exclusivament des del discurs, per la qual cosa les possibilitats de resistir es restringeixen a l’exercici d’un contrarrelat.

Aquesta perspectiva, no obstant això, no es pot aplicar a l’explotació de classe: o es pot esperar que els amos dels mitjans de producció, els banquers i capitalistes “deconstrueixin” el seu poder mitjançant un exercici d’autoreflexió? En realitat, el plantejament tampoc és viable com a estratègia per a acabar amb el racisme, l’heterosexisme i el masclisme, tret que es consideri que aquests “eixos de dominació” són entitats separades, que operen exclusivament en l’àmbit cultural o ideològic, en comptes d’estar entrellaçades a les relacions materials i estructurals del capitalisme.

D’altra banda, la multiplicació d’una sèrie cada vegada més extensa d’identitats oprimides, sense considerar la possibilitat de transformar radicalment les relacions socials capitalistes sobre les quals aquestes opressions s’estableixen, va donar lloc a pràctiques de “guetificació” i separació entre l’activisme. Patricia Hill Collins va alertar del problema:

«Ha tingut lloc un èmfasi en l’acumulació d’una col·lecció d’identitats oprimides que, d’altra banda, han donat lloc a tota una jerarquia de l’opressió. Aquesta jerarquia no només ha estat destructiva, sinó també divisòria i inmovilitzadora. (…) moltes dones s’han replegat cap a una ‘política de l’estil de vida’, pròpia del gueto, i es veuen a si mateixes incapaces de moure’s més enllà de l’experiència individual i personal [8].»

Com contracara d’aquesta impotència, el sistema capitalista es va apropiar de l’esclat de la “diversitat” com a mercat d’identitats, podia assimilar-les sempre que aquestes no apuntessin a la impugnació del sistema social de conjunt. Terry Eagleton va assenyalar sobre el posmodernisme que tal vegada

« … el seu únic i més durador assoliment –el fet que ha ajudat a col·locar les qüestions de la sexualitat, del gènere i de l’ètnic tan fermament en l’agenda política que resulta impossible imaginar que puguin ser eliminades sense un esforç poderós– no va ser més que un substitut de formes clàssiques de radicalisme polític, que tracten de classes, Estat, ideologia, revolució, maneres materials de producció [9].»

En una nota al peu aclaria, no obstant això, que no havien estat els intel·lectuals postmoderns els qui havien col·locat aquelles qüestions en l’agenda política, sinó l’acció prèvia dels moviments socials mitjançant la lluita en els anys 60 i 70. La veritat és que, una vegada derrotada aquella onada de radicalització política, la visibilitat que van aconseguir les qüestions de la raça, el gènere i la sexualitat, va créixer al mateix temps que es s’invisibilitzava cada vegada més la condició de classe (fins al punt que alguns van arribar a parlar de la desaparició de la classe obrera com a tal).

4. La retirada de la política de classe

En la trilogia de classe/raça/gènere, la classe va tendir a quedar diluïda, o convertida en una identitat més, com si es tractés d’una categoria de l’estratificació social (per ingressos), o un tipus d’ocupació laboral. Marta E. Giménez [10] assenyala que un dels elements característics de les teories de la interseccionalitat és el supòsit que “per a teoritzar aquestes connexions és necessari defensar la hipòtesi de l’equivalència entre opressions”, però això porta a esborrar el fet específic de les relacions de classe.

Contra aquesta visió, fa falta assenyalar que raça, gènere i classe no són categories directament comparables. Això no implica fer una jerarquia de greuges, ni determinar quin és més important que una altra per a l’experiència subjectiva de les persones; es tracta de buscar una comprensió major de la relació entre opressions i explotació en la societat capitalista.

Per exemple, classe, raça i gènere, operen de manera molt diferent en relació amb la “igualtat” i la “diferència”. Històricament, la burgesia ha intentat camuflar el més possible la “diferència social” de classe darrere d’una ideologia “igualitària” del “lliure contracte”. Però utilitza el racisme i el masclisme per a fixar “diferències”, que s’atribueixen a condicionants biològiques o “naturals” per a justificar la desigualtat en la distribució de recursos, en l’accés a drets, per a defensar la persistència d’una determinada divisió del treball, o senzillament, l’esclavització de milions de persones –deshumanitzant-les–.

Des d’una perspectiva emancipatoria es busca que cap diferència en el color de la pell, en el lloc de naixement, el sexe biològic o l’elecció sexual puguin ser la base d’una opressió, un greuge o una desigualtat, al mateix temps que es reconeix la diversitat i es promou el desenvolupament del potencial creatiu de tots els individus, en el marc de la cooperació social. Però en el cas de la diferència de classe, es tracta d’eliminar-la com a tal, que no existeixi més. La classe treballadora, mitjançant la lluita contra les relacions socials capitalistes, cerca l’eliminació de la propietat privada dels mitjans de producció, la qual cosa implica l’eliminació de la burgesia com a classe i la possibilitat d’acabar amb tota societat de classes.

La diferència social entre els amos dels mitjans de producció i aquells que es veuen obligats a vendre la seva força de treball a canvi d’un salari estructura la societat capitalista, més enllà de tots els intents per invisibilitzar aquesta contradicció. Les relacions patriarcals –que van sorgir milers d’anys abans del capitalisme– i el racisme, no són entitats ahistòriques, sinó que han adquirit noves formes i un contingut social específic en el marc de les relacions socials capitalistes.

El capitalisme utilitza prejudicis patriarcals per a establir una diferenciació com mai entre el “públic” i el “privat”, entre l’àmbit de la producció i l’àmbit de la llar, on les dones sostenen –com a treball invisibilitzat– una gran part de les tasques de reproducció social de la força laboral, necessària per a la reproducció del capital. Institucions com la família, el matrimoni o la normativitat heterosexual, reformulades sota noves relacions socials, socialitzen i naturalitzen aquest paper per a les dones. Les múltiples manifestacions de l’opressió de gènere i els dolorosos greuges que impliquen per a milions de dones mitjançant la violència o els femicidis no es “redueixen” a les relacions de classe, però no poden explicar-se sense articular les categories d’opressió i explotació.

Mitjançant el racisme es va pretendre justificar ideològicament l’esclavització de milions d’éssers humans, en el mateix moment en què la Il·lustració elevava les idees de la “llibertat”, la “igualtat” i la “fraternitat” com a base dels “drets de l’home”. El racisme va acompanyar i va reforçar la gran empresa colonialista dels Estats imperialistes, així com el genocidi intern -en el cas dels EUA contra les poblacions indígenes–. En aquest país, després de la Guerra civil i l’abolició de l’esclavitud, el racisme va continuar sent –fins al dia d’avui– l’argamassa sobre la qual s’assenta l’exclusió de gran part de la població, tractats com a “ciutadans de segona” i “treballadors de segona”, promovent la divisió interna a l’interior de la classe obrera nord-americana. Al seu torn, com van denunciar les feministes negres, l’opressió racial i l’opressió de gènere es combinen magistralment per a maximitzar els guanys capitalistes: és un fet l’existència d’una bretxa salarial major per a les treballadores negres i llatines als Estats Units, tant com la violència institucional i policial cap als joves negres. També ressorgeix per a donar suport a polítiques de racisme i xenofòbia contra les persones migrants a Europa, on són tractats com a mà d’obra de segona i manquen de drets socials i democràtics elementals.

5. Marxisme i interseccionalitat

En El Capital, Marx va escriure que "la força de treball en una pell blanca no pot emancipar-se a si mateixa mentre la força de treball en una pell negra sigui marcada amb ferro candent". En una obra primerenca, havia assenyalat juntament amb Engels que “els progressos socials, els canvis de períodes s’operen en raó directa del progrés de les dones cap a la llibertat; i les decadències d’ordre social s’operen en raó del decreixement de la llibertat de les dones...”, parafrasejant al socialista utòpic Fourier. D’altra banda, en La situació de la classe obrera a Anglaterra Engels havia analitzat de forma concreta la realitat de les dones treballadores que ingressaven massivament a la producció capitalista i experimentaven els dobles greuges, de l’opressió i l’explotació. A L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, Engels reprenia els estudis etnològics incomplets del seu amic per a desenvolupar una anàlisi de la institució familiar en la història i l’opressió de les dones.

El marxisme revolucionari ha analitzat la relació entre explotació i opressions també en altres sentits. Per exemple, quan Marx i Engels assenyalaven que el proletariat anglès no podria ser lliure si els seus drets s’assentaven en l’opressió dels treballadors irlandesos. O, més tard, quan Lenin sostenia que un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure, i defensava el dret a l’autodeterminació nacional, així com la lluita contra l’opressió colonial dels pobles.

En un article crític amb les teories de la interseccionalitat, Lise Vogel sosté correctament que les feministes socialistes dels anys 60 i 70 ja havien plantejat –abans que el terme interseccionalitat es posés de moda– l’encreuament entre el patriarcat, racisme i capitalisme. Cal agregar que molt abans ja s’havia desenvolupat una nodrida tradició del pensament feminista socialista: des de Flora Tristán, passant per Engels i Clara Zetkin, les revolucionàries russes i moltes altres; aquest corrent es va materialitzar en importants conferències internacionals de dones socialistes, en programes i organitzacions de dones treballadores i pageses. El Programa de Transició escrit per Trotsky i adoptat en per la Quarta Internacional en 1938 inscriu entre les seves banderes la necessitat de donar “Pas a la joventut! Pas a les dones treballadores!” per a buscar “suport en els sectors més oprimits de la classe treballadora”.

Des de les teories de la interseccionalitat se sol criticar al marxisme per “reduccionisme de classe”. Però defensar la centralitat d’una “anàlisi de classe” no significa limitar el mateix a l’activitat dels sindicats en lluites salarials. Aquesta és una visió corporativa i economicista de classe, o estretament sindicalista. És cert que la pràctica de gran part dels partits comunistes estalinitzats, així com de les burocràcies sindicals en el segle XX ha estat un desplegament d’aquesta estreta política corporativa, aprofundint l’escissió entre la “política de classe” i la lluita dels moviments contra les opressions. Però només sota el fals pressupost d’equiparar estalinisme amb marxisme es pot afirmar que aquest no ha considerat la “intersecció” de l’explotació de classe amb l’opressió de gènere, amb el racisme, l’opressió colonial o la sexualitat.

L’anàlisi de classe apunta a revelar les relacions que estructuren la societat capitalista, basada en l’extracció generalitzada de plusvàlua per a l’acumulació de capital, però també a l’apropiació del treball reproductiu de les dones en la llar, així com a la concentració de capitals en grans monopolis, l’expansió del capital financer i la competència entre Estats imperialistes, portant a guerres i espoliacions globals. També implica analitzar com el capital utilitza i fixa les “diferències”, alimentant ideologies racistes, misògines i xenòfobes, per a maximitzar l’explotació i provocar divisions a l’interior de les files de la classe treballadora. Aquest anàlisi de classe, lluny de ser “reduccionista econòmic”, inclou la interacció d’elements polítics i socials i permet comprendre més profundament l’articulació de les relacions de classe amb el racisme, el patriarcat o l’heterosexisme.

Al mateix temps, és el reconeixement que la classe treballadora, que en el segle XXI és més diversa, racialitzada i feminitzada que mai en la història, si aconsegueix superar les divisions i fragmentacions internes, té la capacitat única de destruir al capital i posar sota el seu control el conjunt de l’economia, la indústria, el transport i les comunicacions, com la base per a organitzar una nova societat de productors lliures. La retirada de la “política de classe” significa en realitat l’abandó de la lluita contra el sistema capitalista, sense la qual no es podrà acabar amb els terribles greuges que provoquen l’explotació i les opressions de raça, gènere o sexualitat.

Després de la crisi capitalista de 2008, amb l’emergència de nous moviments de resistència a les polítiques neoliberals, sectors de l’activisme feminista, moviments antiracistes o de la joventut defensen en un nou sentit la idea la “interseccionalitat” per a formar coalicions entre diversos grups oprimits. El moviment de dones que organitza la vaga del 8M en l’Estat espanyol, per exemple, s’ha definit com un moviment “anticapitalista, antiracista, anticolonial i antifeixista”. Aquest és sense dubtes un pas endavant molt important cap a la confluència de les lluites i una contratèndencia a la lògica de la fragmentació. No obstant això, la suma o “intersecció” de moviments de resistència no és suficient si no s’articulen amb una estratègia comuna per a derrotar al capitalisme, sense la qual cosa no serà possible acabar amb el racisme ni amb l’opressió patriarcal.

No es tracta de contraposar “moviments” o “identitats” a una classe obrera abstracta i sense gènere. Mai en la història la classe treballadora ha estat tan travessada per la diversitat de gènere i raça com ara. Les dones són avui ja el 50% de la classe obrera, que té rostre de dona negra, llatina i asiàtica. La clau d’una estratègia hegemònica, llavors, passa per tornar a posar en el centre una política de classe que incorpori de forma decidida la lluita contra totes les opressions de gènere, de raça o sexualitat. Això implica buscar unir el que el capitalisme divideix, enfortint la unitat interna de la classe treballadora, així com una política d’aliances amb els moviments que lluiten contra les opressions específiques. Aquesta perspectiva, al costat del combat per expropiar als expropiadors, és l’única que pot permetre avançar cap a una societat realment lliure.

Notes a peu de pàgina:

[1] Eagleton, Terry; Against the Grain, Essays 1975-1985, Londres, Verso, 1986.

[2] Crenshaw, Kimberle, “Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: A Black Feminist Critique of Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and Antiracist Politics”, The University of Chicago, Legal Forum, Volume 1989, Issue 1.

[3] Davis, Angela, Mujeres, raza y clase, Madrid, Akal, 2004 (Women, Race and Class, 1981).

[4] Ya sea en términos del feminismo radical de Shulamith Firestone (Dialéctica del sexo, 1970) como del feminismo materialista de Cristine Delphy (El enemigo principal, 1977).

[5] Tal como lo formuló Kate Millet en Política Sexual, 1970.

[6] Hill Collins, Patricia; “Rasgos distintivos del pensamiento feminista negro", en Feminismo negros. Una antología, Mercedes Jabardo (ed.), Madrid, Editorial Traficantes de sueños, 2012. (Black feminism thought, Nueva York, Routledge, 2000).

[7] Albamonte, Emilio y Matías Maiello; “En los límites de la restauración burguesa”, Revista Estrategia Internacional 27, febrero 2011.

[8] Hill Collins, 2012.

[9] Eagleton, Terry, Las ilusiones del posmodernismo, Bs. As., Editorial Paidós, 1997.

[10] Giménez, Marta E., Marx, Women, and Capitalist Social Reproduction, Historical Materialism Book Series, Volume 169, Leiden-London, Brill, 2019.






Temas relacionados

Feminisme socialista   /   Feminisme i lluita del moviment de dones   /   Feminisme   /   Gènere i sexualitats   /   En Català

Comentarios

DEJAR COMENTARIO