Cultura

ANIVERSARI DE LA SEVA MORT

La història del testament de Lenin

El document, prohibit a l'URSS durant dècades, era considerat una “bomba contra Stalin”.

Claudia Ferri

@clau.ferriok

Lunes 21 de enero | 17:56

Avui es compleix un nou aniversari de la mort de Lenin. La seva intensa vida política i l’extensa obra que va produir al llarg de la seva vida expressen la combinació explosiva que va marcar el seu geni: la teoria marxista i la pràctica política revolucionària.

La de Lenin va ser una llarga malaltia. La seva salut va començar a empitjorar a finals de 1921 i el primer atac el va sofrir un diumenge de maig de 1922 deixant-lo paralitzat i sense l’ús de la parla durant un temps. Si bé va reprendre breument la vida pública durant un temps en què la seva salut va millorar, nous atacs el van mantenir reclòs en una residència als afores de Moscou. Entre finals de desembre de 1922 i començaments de gener de 1923, va dictar a les seves secretàries (1) una sèrie de notes confidencials. Es coneix al conjunt d’aquestes notes com el testament polític de Lenin. Aquest document té una importància central no només perquè planteja una sèrie de propostes programàtiques al conjunt del partit per a frenar la creixent burocratització sinó també perquè proposa destituir a Stalin de les seves funcions alhora que exalta les virtuts de Trotsky. L’anomenat testament tirava per terra el mite construït per nombrosos escritors estalinistes, en els anys següents, que van presentar a Stalin com el deixeble predilecte de Lenin; i van convertir a aquest, en un heroi quasi-diví, recte, superior, desproveït de qualsevol tret humà. La recuperació del testament li devem al trotskisme i al propi Trotsky que van permetre mantenir la imatge viva del Lenin més humà, flexible, audaç i perspicaç però sense perdre la intransigència que un revolucionari ha de tenir per a fer-li front a cada situació a la qual hagi d’enfrontar-se.

El començament de la lluita per la successió va començar amb els primers atacs de la malaltia. El Buró Polític, que sense Lenin tenia 6 membres (2), va veure néixer una facció (no tan secreta) que tenia com a únic propòsit evitar que Trotsky es fes amb la majoria que li permetés convertir-se en “hereu” de Lenin (3). La troica (tríade) estava conformada per Zinóviev, Kámenev i Stalin. Clarament aquest últim va ser qui més profit va obtenir d’aquesta aliança. En els últims mesos de 1922, Stalin com a Secretari General va designar a molts dels seus homes en llocs de poder a l’aparell, controlant tots els moviments del partit.

Lenin observava amb preocupació el creixent poder que Stalin anava acumulant i estava disposat a donar un combat dins del Comitè Central en contra d’aquests mètodes que estaven minant el camí del govern revolucionari rus i del desenvolupament de la revolució internacional. El seu únic aliat era Trotsky, a qui li va proposar formar un bloc contra la troica i contra la creixent burocratització interna, a través d’una sèrie de cartes confidencials (4).

A mesura que la salut de Lenin empitjorava, la política del Secretari General es tornava cada vegada més agressiva i reaccionària. En la reunió del Comitè Central de novembre de 1922, en el qual ni Lenin ni Trotsky van estar presents (tots dos per malaltia) es va votar un canvi radical en el comerç exterior afeblint les bases del monopoli estatal en benefici del sector privat. Els dos absents van posar el crit en el cel i Trotsky, en representació de Lenin, es va encarregar de defensar la postura de tots dos aconseguint que es retrocedeixi amb la mesura al desembre. Aquest mateix mes, Lenin va començar a dictar el seu “testament”. Estava destinat a ser llegit en el XII Congrés del partit que es realitzaria a l’abril d’aquest mateix any. No obstant això no va ser difós. Què hi havia en el testament que tant atemoria a la troica?

El testament

El testament de Lenin –que pot llegir-se en les Obres Selectes editades per l’IPS-CEIP León Trotsky– està format per una sèrie de cartes i notes dictades per Lenin a les seves dues secretàries entre el 23 de desembre de 1922 i el 4 de gener de 1923. Són escrits curts i sintètics ja que comptava amb uns pocs minuts al dia per a poder dictar les seves idees, per exigències mèdiques. La tensió del revolucionari estava centrada en tres aspectes: el problema de la direcció del partit, el rol del GOSPLAN i la qüestió sobre les nacionalitats. Tots apuntaven directament a Stalin.

Lenin proposarà augmentar el nombre de membres del Comitè Central a 50 o, fins i tot, 100 membres amb la idea d’incorporar a joves obrers perquè adquireixin experiència política i sumin la seva aportació per a millorar les pèssimes condicions en les quals es trobava l’aparell del partit. Aclareix que aquests mateixos joves no han de provenir d’estructures de l’aparell sinó “que han d’estar prop dels obrers simples i pagesos”. Va afirmar la incapacitat de la Inspecció Obrera i Pagesa, òrgan dirigit per Stalin encarregat de controlar la burocràcia i el mal maneig de les institucions de l’Estat, i proposa lligar-lo a la Comissió de Control (5). Com diu l’historiador i biògraf de Lenin aquesta era “la peça mestra del seu pla de reorganització del Comitè Central i de tot el cim de l’organigrama del Partit”. També, enfront de la polèmica respecte a una possible escissió en el partit per les diferències entre Stalin i Trotsky, s’inclina cap al segon destacant-lo com el més capaç dels membres del Comitè Central encara que agrega que té una excessiva confiança en si mateix i que sent atracció pels assumptes administratius de les coses. Trotsky va prendre aquestes paraules com el que eren: una crítica política entre revolucionaris. No obstant això quan es va referir a Stalin va alertar de l’immens poder que estava acumulant i posa en dubte que sàpiga utilitzar-lo prudentment (Carta del 24/12/1922). Dies més tard, el 4 de gener, fa un agregat contundent, qualificant a Stalin com a groller, defecte intolerable en les funcions de secretari general i agrega “proposo als camarades que reflexionin sobre la manera de desplaçar a Stalin d’aquest càrrec i de nomenar a una altra persona que tingui sobre el camarada Stalin un sol avantatge: la de ser més tolerant, més lleial, més cortes i més atent envers els camarades, d’un humor menys capritxós, etc” (6).

El segon punt que desenvolupa en el document és sobre el GOSPLAN (Comissió de Planificació de l’Estat). Novament se situa del costat de Trotsky i reconeix que és una “idea sana” millorar les seves capacitats. Per a això s’havia d’incorporar a professionals i especialistes que treballin en comú amb la direcció del GOSPLAN. En la carta del 14 de desembre de 1922 la secretària de Lenin copia: “Penso proposar al congrés que atorgui un caràcter legislatiu, en certes condicions, a les decisions de la Gosplan, accedint en aquest punt al camarada Trotsky, en certa mesura i en determinades condicions”. Lenin veia la necessitat de professionalitzar aquesta tasca augmentant la competència de l’òrgan estatal.

Però “la bomba contra Stalin” (així ho dirien les seves secretàries) va ser l’últim punt desenvolupat en el Testament. Es refereixen al problema de les nacionalitats, del qual Lenin es va ocupar els dies 30 i 31 de desembre. Aquí va acusar directament l’aparell del partit de sostenir els pitjors mètodes del tsarisme a Geòrgia (lloc de naixement de Stalin) en el qual s’havia imposat per la força l’Estat soviètic i el centralisme burocràtic (ja Trotsky havia denunciat la política estalinista com a brutal i contrària als interessos del proletariat mundial). Apunta directament al Comissari del Poble per a les Nacionalitats –Stalin– encarregat d’establir relacions entre el govern i la resta de les petites nacionalitats que van ser brutalment oprimides durant el tsarisme. En la carta Lenin l’acusa de xovinista i social-nacionalista, plantejant que té un problema de principis: com comprendre l’internacionalisme. És la nació opressora (gran, en aquest cas Rússia) la que no només ha de reduir-se a observar la igualtat formal de les nacions oprimides sinó que ha de lluitar efectivament per millorar les condicions de les petites nacions i establir llaços solidaris i democràtics en funció d’enfortir la Unió de les Repúbliques Soviètiques, “qui no hagi comprès això, no ha comprès la posició veritablement proletària enfront del problema nacional, en el fons continua mantenint el punt de vista petit burgés” (7). Dos mesos més tard, Lenin envia una carta a Stalin on trenca relacions personals amb aquest si no es retracta d’haver insultat a Krupskaia per telèfon (a finals de desembre, encara que Lenin s’assabenta recentment al març de 1923) per haver permès un intercanvi de missatges entre Lenin –en llit– i Trotsky. Si bé certes lectures contemporànies (i estalinistes) parlen d’una ruptura personal per a minimitzar les diferències, en Lenin no hi havia aspectes personals escindits d’allò polític. Els seus últims sis mesos de vida els va destinar a combatre l’avanç del burocratisme encarnat sobretot en la figura de Stalin.

Un mes abans del Congrés de 1923, la seva malaltia es va aguditzar i ja no podria tornar a recuperar-se. Malgrat la insistència de Krupskaia després de la mort del revolucionari, el Testament no es va tractar en el Congrés. Només va ser llegit el 22 de maig de 1924 en una sessió especial del CC ampliat que incloïa als militants més veterans i va ser rebut com una veritable bomba (8).

Anys més tard quan Zinóviev i Kámenev es van sumar a Trotsky en l’Oposició Conjunta per a derrotar políticament a Stalin, la discussió sobre el testament va tornar a ressorgir. Quan es complien 10 anys de la Revolució d’Octubre, els militants oposicionistes van repartir milers de còpies del testament entre les masses que havien sortit als carrers a festejar. L’aparell de Stalin es va moure ràpidament i va reprimir i va empresonar als qui volien donar a conèixer les últimes paraules de Lenin. El testament va ser donat a conèixer a l’URSS recentment amb la mort de Stalin, en el XX Congrés de 1956 –el de la “desestalinització”– i després publicat en la revista Kommunist aquell mateix any.

L’estalinisme va transformar la imatge de Lenin en una deïtat. Després de la seva mort es van crear milers de monuments, es va embalsamar el seu cos i es va inventar la llegenda oficial que el leninisme i el trotskisme es trobaven en corriols oposats. No obstant això, la lluita de Trotsky i de milers de militants trotskistes, molts d’ells condemnats, deportats, exiliats i assassinats pel govern soviètic de la dècada del 20 i del 30, van permetre mantenir viva la imatge d’un Lenin més humà, recuperant les millors experiències de la revolució d’octubre i el seu immens llegat teòric. Va ser el trotskisme el que va batallar incasablemente per a recuperar aquest Lenin i denunciar els mètodes difamatoris, calumniadors i faccionals, tan comuns en l’estalinisme.

NOTES

1. M. Volodicheva i L. Fotieva.

2. Trotsky, Bujarin, Zinóviev, Kámenev, Tomsky i Stalin.

3. Veure Deustcher, Isaac. El Profeta desarmado, p. 76.

4. Fragments d’aquestes cartes poden llegir-se en El profeta desarmado (Deustcher), Mi Vida (León trotsky) i El último combate de Lenin (Moshe Lewin).

5. Veure León Trotsky, Lenin , Bs. As., Ediciones IPS-CEIP, 2009, p. 367.

6. Lenin, Obras Selectas, tom II ed. IPS-CEIP, pàg. 556-557.

7. Ibíd, p. 565.

8. Alguns historiadors com Broué o el mateix Deustcher es pregunten per què Trotsky no va lluitar en aquest moment per a difondre el Testament. La veritat és que Trotsky (i els metges) confiaven en una ràpida millora de Lenin i les seves forces estaven posades a armar el famós bloc. Trotsky sabia que es trobava sol en el Buró polític i que després de “la bomba” anirien per ell. A més, en moments en què Lenin lluitava amb la mort, temia que fos interpretat com una lluita per a repartir-se les seves despulles (Veure León Trotsky, Lenin, ob. cit, p. 371).






Temas relacionados

Història   /   En Català   /   Testamento de Lenin   /   estalinismo   /   León Trotsky   /   Joseph Stalin   /   Vladímir Ilich Lenin   /   Cultura

Comentarios

DEJAR COMENTARIO