Política Estado Español

ESTAT ESPANYOL

Podemos: de la il·lusió al desencantament, balanç d’un quinquenni

Podemos s'enfronta a la seva crisi més important en la mateixa setmana que compleix cinc anys. La ruptura entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón no té volta enrere. Davant la fi de cicle del neoreformisme s'imposa la necessitat d'apostar per una nova hipòtesi anticapitalista i revolucionària.

Diego Lotito

@diegolotito

Miércoles 23 de enero | 18:52

El 17 de gener de 2014 es presentava en el Teatre del Barri de Madrid el projecte de la “nova” política. Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero, Miguel Urban, Teresa Rodríguez, Jorge Moruno, entre altres referents de l’emergent formació política, llançaven una iniciativa política electoral per a acabar amb la “casta política” del PP i el PSOE.

La crida inicial es pronunciava a favor de la unitat amb les forces polítiques i socials que venien enfrontant “les polítiques d’austeritat”, com IU, Anova, les CUP o el SAT. Però el que semblava un nou intent de “unitat de l’esquerra” va resultar en un nou projecte que ràpidament es va sacsejar del que els seus ideòlegs, especialment Iglesias i Errejón, consideraven el “llast” de la “vella esquerra”.

Les eleccions europees de maig del 2014 van projectar a Podemos de forma inesperada. La nova formació va irrompre amb força, obtenint més d’1.200.000 vots i 5 eurodiputats. Aquest va ser la seva primera fita electoral, a partir de qual va iniciar la seva transformació en partit, adoptant una organització interna centralista, amb un mètode més plebiscitari que “participatiu” i un programa reformista. L’assemblea de Vista Alegre a l’octubre de 2014 vindria a consolidar aquest procés.

Podemos es va presentar, explicita o implícitament com a herència i superació política del 15M. Superació del moment de la mobilització en les places on havia prevalgut una “il·lusió social”, la idea autonomista que es podia “canviar el món” sense intervenir en el terreny polític. No obstant això, aquest suposat progrés de la il·lusió social, es va produir generant una nova il·lusió, una “il·lusió política”. En poques paraules, la fantasia que és possible “recuperar la democràcia” o sortir de la crisi en els marcs de l’actual sistema capitalista i la democràcia liberal.

Podemos va canalitzar electoralment cap a les institucions el descontentament social que s’havia expressat als carrers des de l’emergència del moviment 15M. I ho va fer amb un discurs de “recuperar la democràcia”, combinant “representació” i “participació” ciutadana, mentre s’abandonaven els “dogmes de la vella esquerra” i les “certeses sobre el món del treball, els partits i sindicats”. Així, l’onada 15M va aterrar a les platges del ‘municipalisme’ i “il·lusió gradualista” on aquest pogués donar expressió institucional al seu propòsit democratitzador.

D’aquesta manera, lluny de ser la superació política del procés de mobilització i descontent social contra les conseqüències de la crisi capitalista, com hagués estat radicalitzar els aspectes més progressius del fenomen anterior (començant per la impugnació del conjunt del Règim), Podemos va ser exactament l’oposat: la seva negació. El seu enfortiment no va ser el subproducte d’un ascens de la lluita de classes que enfrontés el règim polític, sinó del desviament i les derrotes, un procés de pasivització en el qual van col·laborar activament perquè es consolidés eliminant la lluita de la seva hipòtesi política.

Els fonaments politico-ideològics del nou projecte, “ni de dretes ni d’esquerra” com tant es va repetir des de llavors i van començar a ocupar totes les tertúlies polítiques, van tenir com a base la idea de la impossibilitat d’una superació revolucionària del règim actua. La “hipòtesi Podemos” naixia d’un combinat on es barrejaven les lectures laclausianas d’Errejón amb les nostàlgies eurocomunistes de Pablo Iglesias, tot matisat per l’intent de crear una organització política que “ocupés la centralitat política” i recrear els “valors perduts” de la socialdemocràcia. Allò polític es transformava així en una esfera absolutament autònoma de les relacions socials de producció existents, negant tota centralitat de classe per a donar pas a un “nou subjecte” de la política, la “gent”, l’únic rol de la qual actiu seria votar a Podemos a les eleccions per a ocupar espais institucionals.

Les “proves del poder”

Entre 2015 i 2016, Podemos comença les seves primeres “proves en el poder”. La seva irrupció en les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2015 com a eix de les confluències i marees municipalistes, situa a la nova formació en el govern d’algunes de les principals ciutats de l’Estat (Madrid, Barcelona, València, Cadis, Zaragoza, Santiago de Compostel·la, entre altres). No supera al PSOE, el famós ‘sorpasso’, però comença canviar radicalment el mapa polític espanyol.

En les eleccions generals de desembre de 2015 i la seva repetició al juny de 2016, aquesta vegada en un acord amb IU en Units Podem -una suma que deixa en el camí gairebé un milió de vots-, se situa com a tercera força collint cinc milions de vots i 67 escons en el Congrés dels Diputats (71 sumant aliats). En aquest punt i en temps rècord, Podemos es transforma en un veritable aparell polític, amb centenars de càrrecs públics i milers d’alliberats (hi ha qui els estima fins a 10 mil en tot l’Estat).

L’emergència de Podemos, al costat de la de Ciutadans per la dreta, van posar en escac al bipartidisme espanyol obrint un període de creixent inestabilitat política. Però ni l’ímpetu triomfalista, ni la burocratització i el verticalisme imposats perquè ningú se sortís del guió -que va incloure la imposició a Esquerra Anticapitalista al fet que es dissolguessin dins de Podemos- ni la seva desvergonyida moderació programàtica, van ser suficients per a complir amb la profecia de Vistalegre I: “assaltar els cels”
de la Moncloa en un blitzkrieg impulsat per la “màquina electoral” formada per Errejón.

Ni tampoc la integració d’Esquerra Unida, després d’haver-la menyspreat després de les eleccions de maig de 2014 en les quals IU va tenir els pitjors resultats de la seva història. “Que es quedin amb la bandera vermella i ens deixin en pau. Jo vull guanyar”, deia Iglesias a IU un any abans que fossin els seus aliats estratègics. Un acord que hagués prosperat abans si Podemos no hagués tocat el seu sostre electoral i el seu secretari general no hagués estat un arrogant incurable. Al cap i a la fi, totes dues formacions comparteixen una perspectiva reformista, una orientació econòmica tèbiament neokeynesiana i una

estratègia política de gestió de les institucions de l’Estat

amb els social liberals, res menys que a 5 anys del “no ens representen” del 15M. Una orientació unànime en Podemos, IU, i fins i tot en el sector d’Anticapitalistes (recordem que Teresa Rodríguez assegurava després de les municipals i autonòmiques a Andalusia que “entre ensurt (PSOE) o mort (PP)” triava l’ensurt).

Mentre se sepultava definitivament tota la verborrea de l’assot contra “la casta”, més enllà dels pomposos anuncis de les “noves formes de fer política”, s’imposava irremeiablement la vella lògica del “mal menor”, amb la qual Esquerra Unida venia actuant feia dècades. Una lògica per la qual es justifica votar al PSOE contra el PP o fins i tot governar amb ell, facilitant la supervivència d’un Règim decadent com el que va néixer en el ’78.

L’actitud de Podemos cap al PSOE després de les eleccions municipals i autonòmiques de 2015, en les quals va quedar com a tercera força en la majoria de les Comunitats, ja era un avançament d’aquesta política. Llavors va facilitar que el PSOE es fes amb el govern en moltes d’elles, desbancant al PP. Més tard, fins i tot governarà amb un dels seus barons a Castilla-la Mancha.

Els intents de formar un “govern del canvi” amb el PSOE, com se sap, van naufragar. Va tornar Rajoy, en un últim sprint que duraria poc. La patacada ales eleccions del 26J i el fracàs dels intents de formar govern amb el PSOE, donen lloc a dos processos simultanis. D’una banda, un aprofundiment de la moderació programàtica i discursiva, al punt que Pablo Iglesias declarava sense inmutar-se que “aquesta idiotesa que dèiem quan érem d’extrema esquerra que les coses es canvien al carrer i no en les institucions, és mentida”. Eren temps de “oposició responsable”.

Per l’altre, les crisis internes, les camarilles i les baralles intestines, s’imposen dins de Podemos sense solució de continuïtat. No només “per a baix”, amb ruptures i expulsions sumàries i denúncies al burocratisme per part dels últims militants resistents en els desangelts cercles de base. Sinó especialment per a dalt, en la màxima direcció. Vistalegre II, al febrer de 2017, va ser el moment més àlgid d’aquesta dinàmica i el seu resultat la ruptura cada vegada més anunciada entre Iglesias i Errejón. Ja res quedava d’aquella “il·lusió” de Vistalegre I.

Iglesias s’enfronta a l’ala radicalment institucionalista d’Errejón, que es proposava portar fins al final el principi laclausià de Podemos com a “significant buit”. Per als errejonistes, la crisi de la “hipòtesi Podemos” es conjuraria portant fins al final el curs socialdemòcrata de l’últim any, acostant-se al PSOE sense ultimatismes i mimetitzant el seu discurs amb aquell per a “seduir” als seus votants.

El triomf de Pablo Iglesias sobre Errejón reafirma el seu poder a Podemos. Surt amb un partit més controlat pel seu corrent intern i un discurs de “cavar trinxeres” en la societat civil, per a construir un “bloc històric” i donar pas a un “impuls constituent” juntament amb la resta de les formacions “germanes” i els “Ajuntaments del canvi”. Però si el doble discurs i la impostura havien estat fins llavors una de les característiques fonamentals del lideratge d’Iglesias, aquesta vegada no seria l’excepció. L’ala errejonista és derrotada, però no així la seva estratègia. Darrere del discurs de barricada, l’orientació possibilista de governar amb el PSOE ja s’havia instal·lat definitivament.

Al mateix temps, els anomenats “ajuntaments del canvi” -que ja han complert quatre anys-, demostraven en poc temps la seva incapacitat d’anar més enllà de tíbies mesurades cosmètiques, sense resoldre cap de les demandes socials ni democràtiques pendents, cedint a cada pas davant les pressions de les empreses, els bancs i la dreta tradicional. Convertits en “gestors” de l’ordre capitalista en les grans metròpolis de l’Estat, des de Madrid, a Barcelona, passant per Saragossa i Cadis, van deixar aparcades totes les demandes fonamentals per les quals van ser triats fent del “no es pot” (davant els poders fàctics del capital) el seu nou lema.

La crisi interna de Podemos expressava així les misèries pròpies d’una organització tributària de la videopolítica i sense cap ancoratge orgànic a la classe treballadora i els sectors populars. És a dir, en les úniques forces que desplegant el seu poder social en la lluita de classes poden enfrontar (i derrotar) als grans poders del capitalisme espanyol.

Després vindrien les purgues, especialment a Madrid -on afins a Errejón havien ocupat importants posicions de poder-, encara que amb*Errejón es busca una “sortida” el menys deshonrosa possible: ser candidat a la comunitat en les eleccions de 2019. Com veiem avui, aquesta proposta de negociació va ser un fracàs estrepitós.

La qüestió catalana

Entre els acostaments amb el PSOE i la crisi interna, el context polític va començar a polaritzar-se acceleradament al voltant de la qüestió catalana. La convocatòria del referèndum del 1-0 començaria a ocupar el centre de l’agenda política.

La calculada ambigüitat discursiva que va caracteritzar a Podemos davant la qüestió catalana va aprofundir el seu declivi i les seves divisions, especialment a Catalunya. En els fets, tant Podem com IU van sostenir una posició “constitucionalista” d’esquerra, malgrat la seva retòrica a favor de la “plurinacionalitat”. El famós “no som ni unionistes ni independentistes, som demòcrates” de Pablo Iglesias en el seu primer acte a Catalunya després del llançament de Podemos, tenia com a expressió concreta la negació del dret a decidir als catalans si això no era resolt “per tots els espanyols” i en un acord amb l’Estat central.

La qüestió catalana, l’enfortiment del bloc constitucionalista, la brutal repressió al referèndum del 1-0 avalada per la monarquia i l’aplicació del 155 -el qual no només no van combatre decididament, sinó fins i tot un dels seus ideòlegs va justificar tímidament- van deixar a Podemos en un no-lloc. La seva proposta d’un “bloc democràtic” per a negociar un referèndum pactat es revela com a pura utopia i la seva “equidistància” només acaba afavorint al règim monàrquic.

En aquest marc, el bonapartisme intern empitjora, com és típic en les organitzacions burocratitzades quan sofreixen derrotes i desorientació. Tant que Pablo Iglesias imposa el seu propi “155” a Catalunya, intervé Podem i fulmina al seu principal líder, Albano Dante-Fachin.

El balanç del 2017 deixava a Podemos en el pitjor dels mons: enmig d’una infinita guerra interna, famílies que disputen butaques, filtracions, plans conspiratius per a assaltar la secretaria general i pactes per a dalt, Podemos va passar en temps rècord d’encarnar la il·lusió reformista, a ser la pota esquerra del règim en un dels seus moments més reaccionaris de les últimes dècades.

Una situació que no va ser un fenomen de la naturalesa, sinó el subproducte de la seva pròpia política. Com escrivíem llavors, les relacions de forces desfavorables no cauen del cel. Són producte de derrotes, o, pitjor encara, com és el cas, de batalles no donades. L’estratègia de moderació i “renúncies”, reajustant permanentment cap a la dreta el seu programa polític per a aconseguir un espai polític electoral des d’on reformar el règim, lluny d’afeblir-lo, va acabar enfortint-lo, almenys a la seva ala esquerra, el PSOE.

L’esquerra del Règim

Podemos només va aconseguir sortir de la seva estupefacció i trobar parcialment una sortida a la paràlisi amb la moció de censura de Pedro Sánchez que l’1 de juny de 2018 va desallotjar a Rajoy de la Moncloa.

Després de set anys de govern, el Partit Popular era desallotjat el poder, assetjat pels casos de corrupció i una sentència judicial que va confirmar el que ja tothom sabia. La moció va prosperar (i només podia fer-ho) amb el suport del grup parlamentari d’Units Podemos, al costat dels partits nacionalistes catalans (PDeCat i ERC) i bascos (PNB).

La investidura de Pedro Sánchez, a la que Unidos Podemos va donar suport sense condicions, va obrir una nova fase en la qual la coalició actua obertament de sustentació del Govern amb la perspectiva de consolidar un “govern del canvi” al 2020, com a expressió política d’una estratègia de [restauració progressista-Zhttp://www.izquierdadiario.es/Las-uvas-del-Regimen-del-78-profundizacion-de-la-crisis-fracasos-restauradores-y-ascenso-de-la?id_rubrique=2653] del règim.

A aquesta estratègia serveix el relat que a Rajoy “li ha tirat la gent”->http://www.izquierdadiario.es/Rajoy-se-fue-lo-echo-el-PSOE-la-gente-o-que-diablos?id_rubrique=2653] com va dir Pablo Iglesias, amagant que la caiguda del M. Rajoy va ser una maniobra en fred, per a dalt, abonada per una sentència fulminant de la justícia burgesa i una moció de censura presentat per un dels principals partits del Règim, el PSOE. Una rondalla que desarma a la classe treballadora per a enfrontar al nou govern, mentre sembra (encara més) confiança en les institucions d’aquesta democràcia per a rics.

La negociació dels pressupostos generals entre Pablo Iglesias i Pedro Sánchez ha estat la via per a fer creïble aquesta orientació, els quals s’han venut com els “més d’esquerra” de la democràcia, ocultant la seva lletra petita és clar.

Una vegada controlat el procés català, per a això va fer falta una repressió brutal, el 155 i l’empresonament dels principals dirigents del procés, la il·lusòria aspiració de Pablo Iglesias era avançar tranquil·la i pacíficament cap al 2020, mentre es preparava en lespai parlamentari el que seria un acord global amb el PSOE i l’obertura d’una nova era de progressisme.

Però la dinàmica política de l’Estat espanyol ha canviat radicalment. Amb l’emergència de Vox i l’extrema dreta, la tendència a la polarització s’ha transformat en el signe polític del 2019. És a dir, l’oposat a l’avanç pacífic del gradualisme progressista. Temorosos que les tendències als extrems es desenvolupin, els poders fàctics promouen un retorn al “extrem centre”, un terreny en el qual Podem possiblement té menys a aportar que Ciutadans.

Fi de cicle

I així arribem a la crisi actual, possiblement la crisi terminal del projecte. El l’OPA hostil d’Errejón, apostant per un projecte polític propi sota l’ala de Manuela Carmena a Madrid, és l’últim episodi de la fi de cicle del nou reformisme. L’aposta política d’Errejón potser és l’expressió més sincera del que per la seva pròpia naturalesa hauria de ser Podemos: un ariet per a enfortir sense moltes pretensions i en una aliança estratègica amb el PSOE una centreequerra del règim.

Però per podia ser d’una altra manera? Com hem expressat en multiplicitat d’articles a Izquierda Diario i Esquerra Diari en els últims cinc anys, les temptatives d’“arribar al govern” sense enfrontar decididament al règim polític capitalista mitjançant l’organització i la lluita de la classe treballadora, situant-se com a subjecte hegemònic en l’aliança de classe amb el conjunt dels sectors oprimits, sempre han estat una via que porta a ser víctimes d’una de les principals formes de supervivència del capitalisme: l’assimilació dels desafiaments que vénen “des de baix” amb la constitució de “governs progressistes” que acaben obrint el camí a la dreta o l’extrema dreta. És una de les grans lliçons del segle XX i, lamentablement, la principal lliçó de la deriva política de Podemos i els seus socis d’Esquerra Unida.

Aquest procés no va ser gratuït per a l’esquerra que es reivindica anticapitalista i revolucionària. Al contrari, les il·lusions (i pressions) reformistes en Podemos (i Esquerra Unida) van contribuir al seu afebliment, i en alguns casos fins i tot la seva dissolució. Per a molts, aquests anys de neoreformisme va ser com menjar anxoves en el desert.

Però aquest cicle ja està acabat. Hi ha una experiència feta i franges cada vegada més àmplies comencen a desconfiar que sigui possible enfrontar a la dreta i l’extrema dreta optant per el “mal menor” d’un govern que manté les reformes laborals, la precarietat laboral i governa per a l’IBEX35 i la banca, acatant els dictats d’austeritat de la Unió Europea.

Entre la crisi de l’extrem centre, l’emergència de l’extrema dreta i la fi de cicle del neoreformisme, la necessitat d’una nova hipòtesi per al sorgiment d’una extrema esquerra anticapitalista i de classe es torna no només necessària, sinó possible.

Com escrivíem recentment, “enfront de Vox no necessitem una esquerra cada vegada més domesticada i integrada al règim. El que fa falta és una extrema esquerra anticapitalista, que aposta per la lluita de classes seguint l’exemple de França i que digui clarament que és necessari expropiar als capitalistes que s’han enriquit amb la crisi i planificar racionalment l’economia en benefici del conjunt de la societat.”






Temas relacionados

En Català   /   Neorreformismo   /   Unidos Podemos   /   Política Estado Español   /   Anticapitalistas   /    Régimen del ‘78   /   Pablo Iglesias   /   Izquierda Unida   /   Podemos   /   PSOE   /   Partido Popular (PP)

Comentarios

DEJAR COMENTARIO