Cultura

ANALISI

Un diable anomenat Trotski

Compartim amb els nostres lectors una reflexió publicada originalment al portal Crisis, a partir de la sèrie russa Trotski: la cara d'una revolució, que ha generat crítiques i debats en tots els països on Netflix l'ha pujat a la seva plataforma.

Fernando Rosso

@RossoFer

Lunes 18 de febrero | 18:35

Als trenta segons d’iniciat el primer capítol de Trotski: la cara d’una revolució, et dones compte que és evident que als productors i guionistes de la sèrie el que els importa no és precisament rigorositat històrica. La mega producció realitzada el 2017 amb el suport de la cadena estatal russa Channel One i posada en línia aquest any per Netflix proposa una narrativa del passat a la mesura dels interessos polítics del present. Sobretot del present de Vladímir Putin i el seu govern.

Els directors Alexander Kott i Konstantin Starsy van traduir al format audiovisual certes lectures per gens noves, que reviuen alguns mites sobre la Revolució d’Octubre i repeteixen fal·làcies al voltant dels seus dirigents. Un d’aquests pilars discursius és la idea que estalinisme i trotskisme "són el mateix": "La gent no hauria de pensar que si Trotski hagués guanyat i no Stalin, les coses haguessin estat millors, perquè no ho haguessin estat", va dir el productor Alexander Tsekalo al diari britànic The Guardian.

L’error intencional d’aquest raonament rau en reduir el procés històric i la lluita d’importants forces socials a l’evolució d’un corrent polític, per més determinant que hagi estat en l’esdevenir dels esdeveniments. La supremacia de l’estalinisme com a etapa superior de les deformacions de l’Estat nascut de la revolució és un producte de múltiples circumstàncies esdevingudes en aquells anys, entre altres: una revolució obrera que va esclatar relativament "d’hora" en un immens país econòmica, social i culturalment endarrerit; una organització que va arribar relativament "tard" (o mai va arribar) a altres nacions que van ser sacsejades per l’onada revolucionària i -en aquest context, com a esdeveniment decisiu- el fracàs de la revolució en la gran potència europea que era Alemanya. La tràgica discordança dels temps va generar un marc nacional i internacional hostil, propici per a l’enfortiment de la reacció externa i interna (que persegueix com l’ombra al cos de tota revolució). L’estalinisme va ser simplement la seva forma concreta i aberrant, i el trotskisme un intent de retirada conjuntural de tot el que quedava de vital en el Partit Bolxevic i la Internacional Comunista.

La tosca narrativa que proposa la sèrie pren rivets barroers quan mostra una lluita rabiosament personal entre Lenin i Trotski, que es lliura a les empentes en un balcó casolà; o quan vol fer-nos creure que la formació ideològica i subjectiva del fundador de l’Exèrcit Roig no es produeix tant a la calor de mig segle de convulsions socials europees, sino gràcies als diàlegs reveladors amb un carceller que li inculca a cops de eloqüència les necessitats sanguinàries que estan en la naturalesa de tot poder, o a través d’un duel retòric amb el mateix Sigmund Freud que li permet "aprendre" fins a quin punt el motor de la història és el desig sexual; tot coronat pels ensenyaments de dones femme fatals que van envoltar a Trotski -destacades revolucionàries o artistes en la realitat- i que a la minisèrie actuen bàsicament com les encarregades d’apuntalar la seguretat viril d’un semental fervorós.

El resultat és un jove Trotski superstar que irromp a través d’al·lucinats flashbacks a bord del famós tren blindat, vestit amb lluent cuir dels peus al cap (a l’estil Neo de Matrix), sanguinari i sense escrúpols, que teoritza sobre el poble i les masses passives sempre disposades a deixar-se penetrar per la luxúria d’una revolució de la qual són simple base de maniobra. I un vell Trotski "mexicà" turmentat per la seva derrota, sotmès als tribunals de l’autoconsciència que el jutgen per errors propis i aliens, i que sosté els seus principis només a partir de la seva obstinació.

"Sempre i a tot arreu es planteja el problema de les lleis que regeixen a la revolució i la contrarevolució en forma purament individual, com si es tractés d’una partida d’escacs o d’un certamen esportiu, en lloc de profunds conflictes i canvis socials", va escriure Trotski al novembre de 1935. la política i lluita pel poder queden reduïdes a la sèrie a una competència d’egos, ambicions mesquines, furibunds personalismes i individualisme extrem. Lenin apareix com un corredor de borsa que -amb una infumable veu de pito- aposta a la ruleta d’una revolució de saló; Alexander Helphand (Parvus) és transformat en un agent a sou d’Alemanya, barreja d’esbirro i assessor d’imatge que dissenya l’èxit de Trotski; Stalin és una pobra víctima i fins a un producte de la pedanteria del seu rival; mentre Ramon Mercader (Frank Jackson) és un estalinista amb rostre humà, empès per la provocació del propi Trotski -ja vell i aclaparat per la culpa- a un assassinat gairebé "en defensa pròpia".

Els guionistes i realitzadors prenen formalment la lletra d’aquell conegut aforisme de Lenin: "Excepte el poder, tot és il·lusió" i moren de literalitat.

Precisament els diàlegs amb Jackson posen en escena una polèmica de caràcter filosòfic i ètic sobre la relació entre els fins i els mitjans. Jackson fa responsable a Trotski de l’esdevenir totalitari que ja estava en germen en el terror emprat pels bolxevics durant els temps excepcionals de la guerra civil. I el Trotsky de la sèrie respon tal com les necessitats del guió preveuen: el fi justifica els mitjans.

Els que desitgen tallar amb tanta dolçor o una mirada idíl·lica dels primers anys de la revolució poden llegir l’obra de l’historiador EH Carr o les extraordinàries Memòries d’un revolucionari de Víctor Serge, qui es va unir als bolxevics sense deixar la seva sensibilitat llibertària a les portes del partit. Allà són descrits amb punyent cruesa els mètodes i les deformacions primerenques del nou règim, la tendència a l’autonomització dels aparells, especialment la Cheka (policia política) i les primeres aberracions autoritàries. Aquestes pràctiques apareixen sensiblement hiperbolitzades a la minisèrie, com a prova que tot el que va venir després ja estava contingut aquí, quan Lenin i Trotski encara estaven al capdavant.

La fal·làcia d’aquesta operació consisteix a identificar els mètodes però fent abstracció dels interessos socials en pugna. És a dir, separen els mitjans dels fins. Les mesures d’excepció decretades en la guerra civil contra els exèrcits blancs i imperials s’igualen al règim totalitari instaurat per una casta burocràtica privilegiada i conservadora. Per aquest motiu es tornen completament inversemblants les escenes en les que Trotski ordena afusellar oficials o soldats aleatòriament, per alliçonar els desertors; o quan les seves tropes massacren un poble sencer per fer de la llenya de les creus d’un cementiri.

Si haguéssim de sintetitzar el punt de vista de la minisèrie, diria que consisteix en confirmar que les aberracions de la contra-revolució són a la revolució. La revolució no és un somni etern, és un malson d’odi, bogeria i mort. Un camí que condueix directe al suïcidi, un esdeveniment que no mereix succeir "mai més".

Des de la perspectiva del relat del "putinisme", entestat a rescatar la grandesa de Rússia perduda allà lluny i fa temps, octubre va ser l’obra de farsants obnubilats amb una ideologia occidental, finançats pels diners estrangers, i amb una pràctica política que no té a envejar al personal d’House of Cards (tot i que els bolxevics serien triplement cínics doncs fan i desfan en nom de la lluita contra l’explotació i l’alliberament de la humanitat).

Cap al final de la sèrie apareix reivindicat el filòsof Ivan Ilyin, un intel·lectual conservador, eslavòfil i monarquista, expulsat de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) el 1922. Putin va organitzar la repatriació de les seves restes el 2005 i el 2014 el va citar extensament en el seu missatge anual davant del Parlament, com una via intel·lectual per recuperar la missió històrica de l’Imperi eurasiàtic enaltint aquella tràgica i creativa "ànima russa" de la qual parlava Dostoievski. Per aconseguir aquesta comesa es necessita també fabricar un diable que es digui Trotski.

La sèrie va aconseguir una audiència de 14,9 punts a Rússia, superant a una altra megaproducció sobre Lenin que també es va estrenar en el centenari de la revolució i va arribar a mesurar 9 punts de raiting, acaparant alguns dels principals premis de l’acadèmia de televisió local. Cal veure quina serà la recepció i valoració de l’espectador rus respecte d’un personatge que va ser esborrat de la història nacional i ara apareix presentat com a responsable de tots els mals, ja que com insinua l’historiador Boris Kolonitsky a The Guardian, "la imatge d’un revolucionari fort i sexualment agressiu podria ser molt atractiva per als joves; hi ha només una curta distància des de la demonització fins a la sacralització". Seria realment paradoxal que, malgrat les intencions oficials, el diable un cop més a fiqui la cua.






Temas relacionados

Estalinisme   /   Revolució russa   /   Rússia   /   Història   /   En Català   /   León Trotsky   /   Vladímir Ilich Lenin   /   Vladímir Putin   /   Cultura

Comentarios

DEJAR COMENTARIO